Vida
Alumne de G.B. Pescetti i F. Pacini a l’escola de San Marco a Venècia, fou dut a Viena pel mestre de capella de la cort L. Gassmann. El 1770 estrenà la seva primera òpera, Le donne letterate, i a la mort de Gassmann, quatre anys més tard, ocupà els càrrecs de director de l’orquestra del teatre imperial i de compositor de la cort que aquest deixà vacants. A partir d’aquest moment tingué un notable èxit i fou convidat a moltes ciutats d’Europa per a la representació de les seves òperes. El 1778 anà a Milà per a la inauguració del Teatro alla Scala, on presentà L’Europa riconosciuta, i el 1784 a París, on el cridà el mateix Ch.W. Gluck. A la capital francesa estrenà Les Danaïdes, el seu èxit més important, que en les dotze primeres representacions aparegué com a composició conjunta de Gluck i Salieri. El 1787 estrenà, sempre a París, l’òpera Tarare, l’èxit de la qual li permeté recuperar el prestigi que en part havia perdut amb la seva òpera anterior (Les Horaces, 1786) davant el públic francès. El 1788 Salieri fou nomenat mestre de la capella imperial vienesa i renuncià el càrrec de director del teatre, però mantingué el títol de compositor de la cort. També es dedicà a l’en senyament i entre els seus alumnes més destacats hi hagué L. van Beethoven, F. Schubert, F. Liszt i G. Meyerbeer. Membre de diverses societats musicals franceses i alemanyes, el 1817 estigué entre els fundadors del Conservatori de Viena. A partir del 1821 començà a sofrir una important malaltia mental, que l’acompanyà fins a la mort.
Salieri és autor de més de quaranta òperes i també de música orquestral (simfonies, serenates i concerts per a diversos instruments) i sacra (misses, himnes i ofertoris), caracteritzades per una remarcable elegància orquestral. La seva producció teatral es pot dividir en dos moments, separats per la composició de Les Danaïdes, el 1784. En la primera etapa seguí encara la tradició de l'opera buffa italiana, però amb més sobrietat d’elements escènics. Els drames Armida (1771, el seu primer èxit de públic i crítica) i L’Europa riconosciuta inclouen uns tímids elements estilístics derivats de Gluck, com ara la major utilització instrumental en els recitatius i una funció dramàtica del cor més marcada. Quan estrenà Les Danaïdes a París (el text original de Rainieri de Calzabigi fou rebutjat per Gluck, que el passà a Salieri, després d’algunes modificacions fetes per Le Bland du Roullet i L.T. von Tschudi), la forta càrrega dramàtica de l’òpera sorprengué el públic. L’autor es presentava com a deixeble de Gluck, del qual remarcava amb força els aspectes realistes, però, més enllà d’una simple adaptació als criteris de la tragèdia lírica, en l’òpera són evidents els elements propis del llenguatge musical de Salieri: des dels recursos estilístics típics de la cort de Viena fins a melodies properes a Mozart, amb una orquestració amb elements del simfonisme europeu i la absència d’específics elements italians, presagi de l’estil i l’estètica de L. Cherubini. El resultat final és una òpera fresca i amb molta vitalitat, característiques que no aconseguí reunir amb la mateixa claredat en cap altra obra posterior.
Tarare, òpera amb la qual tingué un èxit semblant a l’aconseguit amb Les Danaïdes, mostra uns personatges poc caracteritzats, encara que l’orquestració sempre evidencia la importància dramàtica de les escenes i el cor facilita el desenvolupament de l’acció teatral. Al costat d’un reduït ús del contrapunt, els recitatius segueixen el ritme i els accents de les paraules del text, segons l’ensenyament de Gluck. En aquest sentit s’ha de recordar que Salieri mantingué l’estil declamatori només en les obres franceses, mentre que en les òperes per a la cort de Viena recuperà l’estil italià.
Si bé la producció dràmatica dels anys següents no destacà pels seus resultats, fou en algunes opéras-comiques on Salieri reeixí. En particular sobresurten Prima la musica e poi le parole (1786) i Falstaff, ossia Le tre burle (1799), obres en què demostrà la seva capacitat de donar força i realitat als personatges, al costat d’unes interessants invencions musicals i d’una orquestració suggeridora que fan destacar les línies vocals.
Salieri pot ser considerat com a pont d’unió entre diverses generacions musicals. Successor de l’escola de Viena de J.J. Fux, F.L. Gassman i Gluck, fou testimoni del fenomen de Mozart i dominà l’escena operística de París entre el 1784 i el 1788. La seva influència fou important no tan sols entre els seus alumnes, sinó també entre autors contemporanis com G. Spontini.
Obra
Òpera
46 òperes, entre les quals: Le donne letterate (1770); Armida (1771); La fiera di Venezia (1772); Il barone di Rocca antica (1772); La secchia rapita (1772); La locandiera (1773); La calamità de’cuori (1774); Daliso e Delmita (1776); L’Europa riconosciuta (1778); Semiramide (1782); Les Danaïdes, tragédie lyrique (1784); Il ricco d’un giorno (1784); La grotta di Trofonio (1785); Prima la musica e poi le parole, opereta (1786); Tarare (1787); Il talismano (1788); Il pastor fido (1789); Eraclito e Democrito (1795); Palmira, Regina di Persia (1795); Il moro (1796); Falstaff, ossia Le tre burle (1799); Annibale in Capua (1801); La bella selvaggia (1802)
Música vocal religiosa
6 oratoris (entre els quals: Il trionfo della gloria e della virtù, 1774; La passione di Nostro Signore Gesù Cristo, 1776); 7 misses (entre les quals: Missa a cappella, do M, 1767; Missa pro defunctis, do m, 1804); 14 graduals (entre els quals: Liberasti nos Domine, 1799; Veni Sancte Spiritus, 1805; Magna opera Domini, 1810; Spiritus meus, 1820); uns 30 ofertoris (entre els quals: Lauda Sion, 1805; Miserere nostri, 1805; Domine, Dominus noster, 1812; Salve regina, 1815); prop de 10 salms (entre els quals: De profundis, 1805; Lauda Jerusalem Dominum, 1815); diverses lletanies, himnes i motets, i prop de 20 introits
Música vocal profana
Més de 160 obres per a conjunt vocal amb acomp. instrumental o sense; 7 cantates conservades (entre les quals: Le jugement dernier, 1787; La riconoscenza dei Tirolesi, 1800); prop de 20 cors a 3-4 v. i pno./conjunt instr.; més de 180 cànons a 2-4 v.; més de 90 àries per a 1 v. amb acomp. de pno./conjunt instr.; més de 70 cançons per a 1 v. i pno.
Música instrumental
2 concerts per a pno. i orq.; 41 peces orquestrals per a música de ballet; més de 20 obres de cambra, 1 sonata per a pno.
Bibliografia
- Alier, R., Heilbron, M. i Sans, F.: Història de l’òpera italiana, Empúries, Barcelona 1992
- Della Croce, V., Blanchetti, F.: Il caso Salieri, EDA, Torí 1994
- Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7, La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986
- Rice, J.A.: Antonio Salieri and Viennese opera, University of Chicago Press, Chicago-Londres 1998
- Strohm, R.: L’opera italiana nel Settecento, Marsilio, Venècia 1991