Vida
Destinat per la seva família a la vida monàstica, fou educat en diversos convents de les viles de Pirano i Capodistria, on també realitzà estudis de música. El 1708 anà a Pàdua per estudiar dret a la universitat, i dos anys més tard entrà en conflicte amb l’Església i la família en casar-se amb Elisabetta Premazore. Arran d’això, Tartini fugí de Pàdua i trobà refugi en un convent d’Assís, on visqué durant els tres anys següents, dedicat a l’estudi del violí i de la composició. El 1714, mentre treballava com a instrumentista en una orquestra d’òpera a Ancona, descobrí el que anomenà terzo suono (el so resultant de la vibració simultània de dos sons en un determinat interval), fet que tingué un paper central en les seves teories acústiques. El 1715 rebé el perdó de les autoritats eclesiàstiques, pogué reunir-se amb la seva dona i junts anaren a Venècia. Al cap d’un any tornà a Ancona per poder treballar el seu estil violinístic en solitud. De nou a Venècia vers el 1720, hi veié créixer la seva fama de virtuós i d’ensenyant, fet que li permeté ser nomenat (1721) primer violí i capo di concerto de la basílica de Sant Antoni a Pàdua, amb el privilegi de poder acceptar encàrrecs i realitzar concerts en qualsevol altre teatre o acadèmia. El 1723 anà a Praga, però les condicions climàtiques li debilitaren la salut i el feren tornar a Pàdua. En 1727-28 creà l’escola de violí on treballà fins als últims anys de la seva vida i de la qual sortiren importants violinistes de l’època. En aquest mateix període començaren a circular les primeres edicions de les composicions que al llarg dels anys li foren atribuïdes. De fet, les úniques obres supervisades per Tartini durant tot el procés de publicació foren les sonates impreses entre el 1734 i el 1745 i els trios publicats a Londres el 1750. Moltes de les altres edicions que aparegueren amb el seu nom no tenien l’aprovació o el coneixement del compositor. La catalogació de les seves obres presenta ulteriors problemes per la constant manca de dades en els manuscrits, fet que fa molt difícil conèixer-ne el temps de separació entre la composició i la posterior publicació. Per tant, a falta d’una cronologia certa, els criteris de catalogació utilitzats són de tipus estilístic.
Els anys següents, i fins a la seva mort, Tartini rebutjà totes les invitacions de viatges a altres països i reduí també els desplaçaments a altres ciutats italianes. Dedicat principalment a la investigació de temes relacionats amb aspectes teòrics d’harmonia i acústica, el 1754 publicà el Trattato di musica secondo la vera scienza dell’armonia, rebut amb moltes crítiques, en les quals influí també la cripticitat del llenguatge utilitzat. Per aquest motiu, en el tractat De’ principi dell’armonia musicale contenuta nel diatonico genere, del 1767, decidí publicar les seves teories en una forma més comprensible. Visqué els seus últims anys obsessionat per la incomprensió de les teories que proposava.
La producció artística de Tartini és formada principalment per dos tipus d’obres: sonates i concerts per a violí. Si bé en un primer període són evidents les influències d’A. Corelli, a poc a poc anà desenvolupant un estil propi. Passà, des d’una inicial separació entre el tema i la part virtuosística, a la gradual connexió entre aquestes dues parts de l’obra, que aconseguí gràcies al recurs de l’ornamentació de la melodia. Els concerts i les sonates són en tres moviments, amb unes estrictes relacions harmòniques entre els diversos fragments d’un moviment, i sovint es caracteritzen per la presència de particulars idees melòdiques i rítmiques que Tartini anà introduint indistintament en totes les seves obres. Seguidor de les idees que proclamaven la imitació de la naturalesa, pensava que el veritable poder de l’expressió de les emocions es trobava en la veu humana, i que aquesta funció es podia dur a terme només amb una sola línia melòdica, sense cap altra interferència. D’aquesta manera explicava el predomini de la melodia i la necessitat d’unes estructures simples per a poder transmetre els afectes d’una forma eficaç. Al llarg dels anys, Tartini arribà a la conclusió que cada ornamentació representava un afecte determinat i que no era possible fer-ne un ús casual, sinó condicionat al particular resultat que es perseguia. A més, veia la música popular com una expressió fonamental de la naturalesa, i per aquesta raó anà incloent en les composicions parts més o menys extenses de melodies populars. Els resultats de les seves especulacions teòriques foren presentats en el Trattato, on intentà reunir l’observació empírica amb l’harmonia clàssica i les lleis de la física i de la geometria. El terzo suono representà l’intent de veure la base física dels harmònics, i la prova de l’existència d’unes úniques relacions matematicofisicomusicals.
Obra
Música vocal religiosa
Stabat mater, 3 v., org. (1769); 2 Tantum ergo a 3 v.; 5 misereres (3 a 3 v.; 1 a 4 v.; 1 a 5 v.); 1 Salve regina a 4 v. i ripieno ; 20 canzoncine sacre a 1-3 v., algunes de les quals tenen més d’una versió (Alma contrita rallegra il core ; Alma pentita rallegra il core ; Amare lacrime ; Caro Signor amato ; Chi cerca un’innocenza ; Crocifisso mio Signor ; Dio ti salvi regina ; Dolce mio Dio ; E m’ami ancor o mio Gesù ; Iddio ti salvi Vergine bella ; Infrangiti mio cor ; Mio Gesù con tutto il cuore ; No, che terreno fallo ; O peccator che sai ; Rimira o peccatore ; Ti voglio amar Gesù ; Vedi Signor ch’io piango ; Vergine bella del Ciel Regina ; Vergine bella e pietosa ; Voglio amar Gesù anch’io)
Concerts
132 concerts per a vl. i c.; 2 concerts per a vlc. i c., 2 concerts per a fl. i c.
Sonates
171 sonates i 22 mov. solts de sonates per a vl. sol o bé per a vl. i b.c. (13 sonates i 3 mov. solts en do M; 5 sonates en do m; 22 sonates en re M; 5 sonates en re m; 1 sonata en mi♭ M; 6 sonates i 3 mov. solts en mi M; 9 sonates i 2 mov. solts en mi m; 11 sonates, 1 mov. solt i les variacions sobre la Gavotta op. V núm. 10 de Corelli, totes en fa M; 29 sonates i 2 mov. solts en sol M; 14 sonates, entre les quals la Sonata del Trillo del Diavolo, i 1 mov. solt, tots en sol m; 25 sonates, 1 pastoral, 6 mov. solts, tots en la M; 12 sonates i 2 mov. solts en la m; 13 sonates i 2 mov. solts en si♭ M; 6 sonates en si m); prop de 40 sonate a tre per a 2 vl. i b. (la majoria de les quals compostes en 1745-49); 4 sonate a quattro per a 2 vl., vla., vlc. (2 en re M; 1 en sol M; 1 en la M); altres sonates d’autoria dubtosa
Bibliografia
- Pestelli, G.: Historia de la Música, vol. 7, La época de Mozart y Beethoven, Turner Música, Madrid 1986
- Petrobelli, P.: Tartini, le sue idee e il suo tempo, Libreria Musicale Italiana, Lucca 1992