Vida
Nascut en una família de músics, posseïa una capacitat auditiva per sobre del normal, i a sis anys ja havia compost alguna obra sacra. La seva educació es dirigí de manera gairebé exclusiva al terreny musical. Segurament de la mà del seu avi, i seguint les petges del pare, Vincenzo començà a compondre una gran quantitat d’obres religioses, totes elles datades abans del 1825. El 1819 es traslladà al Conservatori de Nàpols, on Giovanni Furno fou el seu primer mestre. El 1821 inicià els estudis de contrapunt amb Giacomo Tritto, i l’any següent ingressà a la classe de Nicola Zingarelli, director del conservatori. La rígida pedagogia incloïa l’estudi d’autors de l’Escola Napolitana i, sobretot, de la música instrumental de Haydn i Mozart, amb la finalitat de preparar els alumnes en l’estil sacre i instrumental. Un cop finalitzada la primera etapa d’estudis, era costum del conservatori napolità que els alumnes componguessin una obra lírica. Bellini escriví Adelson e Salvini, opera semiseria, interpretada amb gran èxit. Tot seguit, l’important Teatro San Carlo li encarregà la composició d’una òpera, Bianca e Fernando, amb llibret de Gilardoni, que fou estrenada el 1826 amb el nom de Bianca e Gernando, evitant així que el nom del rei de Nàpols aparegués al títol. Il pirata, un encàrrec de Domenico Barbaja per a la Scala de Milà, li suposà un nou èxit. L’òpera s’estrenà el 1827 i representà l’inici de la relació de Bellini amb el llibretista Felice Romani. Aquesta tercera òpera el refermà a Itàlia com a compositor indiscutible d’òperes romàntiques, fita que Gaetano Donizetti no assolí fins després d’haver compost trenta òperes. El 1828 Il pirata arribà a Viena, on assolí un èxit indiscutible. A Barcelona, la primera estrena d’una òpera de Bellini tingué lloc el 1830 amb la representació de Bianca e Gernando al Teatre de la Santa Creu. El mateix any es presentà Il pirata, que confirmà la predilecció del públic català per aquest compositor italià.
Entre el 1827 i el 1833 Bellini s’establí a Milà, i en aquesta època es dedicà únicament a la composició. La seva fama li permeté cobrar pels seus treballs unes quantitats bastant superiors a les d’altres compositors. L’any 1829 estrenà La straniera, amb llibret de Romani, una de les fites significatives en la seva carrera. L’òpera, que tingué una excepcional acollida, presentava un nou gènere, el melodrama, que pretenia accentuar les emocions. Durant la redacció del llibret, Bellini s’adreçà a Romani i li demanà "un sentiment que sia tot ell sencer una pregària, una imprecació, una amenaça, un deliri". El 1830 estrenà a La Fenice de Venècia l’òpera I Capuleti e i Montecchi, basada en el Romeu i Julieta de Shakespeare, òpera que fou un nou èxit incontestable. Bellini era conscient en aquells moments que la seva música era coneguda i estimada arreu del món. Aquell mateix any se li declararen els símptomes d’una malaltia que l’havia de dur a la mort. Després d’uns mesos de convalescència al llac Como, i d’haver abandonat el projecte d’una òpera sobre Hernani de Victor Hugo per dificultats amb la censura, compongué La sonnambula, estrenada l’any 1831, sens dubte una de les seves millors composicions i una de les obres mestres del bel canto. Sorprenentment, l’estrena a Milà de la següent obra, Norma, fou un desastre absolut. Les raons d’aquella mala recepció podrien explicar-se pel caràcter d’elegia de bona part de l’obra o pel nou i subtil llenguatge romàntic que s’allunyava de l’estil rossinià. No obstant això, Verdi i Wagner admiraren pregonament aquesta producció. Wagner va arribar a afirmar que en ella "la música té un fort sentiment i està íntimament lligada a les paraules".
El 1833 Bellini es traslladà a Londres, on contractaren tres òperes seves que foren interpretades per Maria Malibran i Giuditta Pasta. A l’estiu es dirigí a París i intentà que les seves obres es representessin a l’Opéra, però només aconseguí un contracte al Théâtre-Italien. A l’espera que li fos encarregada una grand opéra, Bellini restà a la capital francesa, on entrà en contacte amb Gioacchino Rossini, Fryderyk Chopin, Michele Carafa i Ferdinando Paër, i freqüentà salons de l’aristocràcia. Al Conservatori de París escoltà per primera vegada la Sisena simfonia de Beethoven. Finalment, el 1834 començà a treballar en la nova creació I Puritani, sobre llibret de Pepoli, l’única de les seves òperes, llevat de les dues primeres, que no fou redactada per Romani. Estrenada al Théâtre-Italien el 24 de gener de 1835, tingué un èxit aclaparador i al seu autor fins i tot li fou atorgada la Legió d’Honor. Després d’aquella fita, i malgrat que en aquells moments Bellini era el compositor d’òperes més preuat -Rossini ja havia deixat de compondre-, els projectes amb els principals teatres de París no acabaven d’arribar a bon port. Sobtadament emmalaltí, i morí tot sol als afores de París d’una afecció que aleshores fou atribuïda al còlera. Se li oficià una missa de rèquiem a l’església dels Invàlids, amb la presència de Paër, Cherubini, Carafa i Rossini, entre d’altres.
L’estil de Bellini es mostrà format a partir d'Il pirata. De Zingarelli havia après la importància de les melodies elegants traçades amb naturalitat. Val a dir que la música popular de Nàpols i de la seva Sicília natal fou molt important en el disseny de les seves obres, tot evidenciant la preferència que tenia per melodies que es mouen en intervals petits, i pels compassos compostos, encara que no hi hagi prou elements científics que permetin contrastar-ho. Tot i això, els passatges de coloratura, el fi sentit dramàtic de la instrumentació i la vitalitat d’alguns ritmes de Bellini deuen molt a l’estètica rossiniana. Aquests trets són molt fàcils de detectar en la seva primera etapa, però aviat començà a aparèixer amb més personalitat i espontaneïtat el tractament harmònic i líric que conferí l’encís emocional romàntic que li era propi. A la primera època, les obres de Bellini encara s’organitzaven a partir d’escenes aïllades que desenvolupaven quadres psicològics sovint inconnexos. A poc a poc, s’allunyà de la coloratura rossiniana en favor d’un estil de bel canto en el qual el virtuosisme vocal s’integrava des del punt de vista temàtic. Això s’aconseguia gràcies als bons llibrets de Romani, escrits en un context clàssic. En el procés de composició, el músic i el llibretista intercanviaven sovint impressions, cercant sempre l’expressió volguda per Bellini, la qual en ocasions havia d’adaptar-se a alguns "monstres" sense lletra que ell ja havia compost. La composició de les melodies bellinianes deu molt a la col·laboració que el compositor tingué amb el tenor Giovanni Battista Rubini, ja que les tessitures exigides, extremament altes i àgils, eren escrites en funció de les prodigioses habilitats del cantant. Una cosa similar es donà en la relació que més tard establí amb la soprano Giuditta Pasta, per a qui escriví quasi a mida La sonnambula i Norma. Un dels aspectes més destacats del llenguatge bellinià fou la seva exquisida i lírica melodia: frases molt llargues, que descriuen una corba encisadora, construïdes a partir de petites unitats que es van repetint. Un dels millors exemples de la història de l’òpera és la preghiera "Casta Diva" de Norma, amb l’acompanyament coral en segon terme, l’aparició de nous elements a la part reexpositiva i un punt culminant vers el final. Les melodies solien ser isorítmiques, amb patrons simples que es repetien. Pel que fa a les àries, en general eren poliseccionals, amb tempi diferents, amb escenes tancades entre elles o bé amb connexions molt sumàries. Ara bé, la varietat interna de formes com recitatius i ariosi fa que el perfil no sembli tan tancat, més encara quan Bellini minimitzava la diferència entre recitatiu i ària. En els finals seguia els patrons rossinians, amb acumulació de personatges i tempi que porten fins al stretto de cloenda.
Obra
Òpera
Adelson e Salvini (1825); Bianca e Gernando (1826); Bianca e Fernando (2a versió Bianca e Gernando, 1828); Il pirata (1827); La straniera (1829); Zaira (1829); I Capuleti e i Montecchi (1830); La sonnambula (1831); Norma (1831), Beatrice di Tenda (1833); I Puritani (1835)
Diversos
Prop de 40 obres vocals sacres (entre les quals: 4 misses, 1 salve, 5 Tantum ergo, 2 tedèums, 1 magníficat); 20 obres per a v. i acomp. pno.; 3 peces per a v. i orq.; 8 obres orq. (6 sinfonie, 1 concert per a ob., 1 Capriccio) i 7 obres per a instr. teclat
Bibliografia
- Cicconetti, F.: Vita di Vincenzo Bellini, Prato 1859
- Pougin, A.: Bellini: sa vie, ses oeuvres, París 1868
- Lippmann, F.: Vincenzo Bellini und die italienische Opera seria seiner Zeit, dins "Analecta Musicologica" VI, 1969
- Lippmann, F.: Vincenzo Bellini, dins The New Grove Masters of Italian Opera, ed. Norton, Nova York 1983
- Florimo, F.: Bellini: memorie e lettere, Florència 1882
Complement bibliogràfic
- Bellini, Vincenzo; Pepoli, Carlo; Alier i Aixalà, Roger: I Puritani, Ma non troppo, Barcelona 2000