Vida
Es dedicà bàsicament a la composició d’òperes, encara que també té una important producció de música sacra. Dins la història de l’òpera italiana, ocupà un lloc predominant durant el període que va des de l’últim G. Rossini fins a les òperes de joventut de G. Verdi. Al final de la primera meitat del segle XIX era considerat el compositor italià de més prestigi, però les seves obres no s’han mantingut en el repertori operístic habitual dels teatres. La família Mercadante es traslladà a Nàpols el 1806 i dos anys després, gràcies a les bones condicions que demostrà per a la música, el jove Saverio pogué entrar al Conservatori de San Sebastiano, tot i que no complia els requisits d’ingrés, tant per l’edat com pel fet de no haver nascut a Nàpols. A causa de les precàries condicions econòmiques de la família, hi aconseguí la inscripció gratuïta. Allà estudià solfeig, violí, flauta, harmonia i contrapunt, i tingué com a professors G. Furno, G. Tritto i F. Fenaroli, entre d’altres. A partir del 1816, al mateix conservatori, estudià composició amb N.A. Zingarelli, de qui es convertí en alumne predilecte. Per aquella època inicià la seva activitat com a compositor—les primeres obres les escriví per a una banda que ell mateix havia creat—. També dirigí l’orquestra del conservatori, per a la qual havia compost algunes peces que foren elogiades per G. Rossini el 1817. Durant la seva joventut, Mercadante mostrà un interès especial per la música instrumental i creà nombrosa música de cambra, sobretot concerts per a flauta i orquestra i també per a clarinet solista i per a trompa solista. El 1818 compongué diversos ballets per encàrrec del Teatro San Carlo, com ara Il califfo generoso i Il flauto incantato. L’èxit aconseguit feu que la direcció del teatre —aleshores encapçalada per Rossini— li encarregués d’escriure la seva primera òpera, L’apoteosi d’Ercole, que s’estrenà el 1820 i fou rebuda amb entusiasme. A partir de llavors deixà els estudis amb Zingarelli i es dedicà exclusivament a la composició operística, acostant-se tan sols esporàdicament a la música sacra o instrumental.
Immers en una frenètica activitat creativa, el 1821 estrenà la seva setena òpera, Elisa e Claudio, que li suposà la consagració definitiva. Aquesta obra es representà trenta vegades al Teatro alla Scala de Milà i feu conèixer Mercadante a tot Europa. Aquest reconeixement el portà a viatjar constantment per a complir els encàrrecs que li feien els teatres de les capitals europees més importants, on ell mateix dirigia les representacions. Amb tot, moltes de les obres pensades per a teatres europeus tenien, en general, millor acceptació al seu país natal. En una de les dues visites que realitzà a Madrid, escriví I due Figaro (1827-29), obra a la qual pretengué conferir un cert caràcter hispànic, tant pel que fa a la temàtica del llibret com a la utilització d’elements de la música popular espanyola. La seva producció operística d’aquesta primera etapa segueix fidelment el model d'opera seria donat per la Semiramide de Rossini, tot utilitzant llibrets escrits en la tradició de P. Metastasio. Però, al costat de títols d’aquesta època com Scipioni in Cartagine (1820), Didone abbandonata (1823) i Adriano in Siria (1828), que mostren l’arrelament de Mercadante a la tradició, hom en troba d’altres més en concordança amb els temes de les òperes contemporànies, com ara Maria Stuart (1821) o Francesca da Rimini (1828), en què l’element dramàtic té més pes.
El 1831, després de les seves visites a Espanya i Portugal, retornà a Itàlia, on veié estrenades les òperes Zaïra (1831), a Nàpols, i I normanni a Parigi (1832), a Torí. Aquest darrer any es casà amb Sofia Gambaro, amb qui tingué tres fills. El 1833 succeí a Pietro Generali com a mestre de capella de la catedral de Novara, lloc que ocupà fins el 1840. Durant aquest període compongué la major part de la seva música sacra, entre la qual cal destacar l’oratori Le sette ultime parole di Nostro Signore Gesù Cristo (1838). El 1836 estrenà al Théâtre des Italiens l’òpera I birganti, que fou acollida amb fredor. Malgrat el poc èxit, l’experiència serví a Mercadante per a conèixer més a fons el món musical parisenc i molt especialment les òperes de G. Meyerbeer. Aquest compositor influí en una de les seves òperes més importants, Il giuramento, amb llibret de G. Rossi basat en un relat de V. Hugo i estrenada al Teatro alla Scala de Milà el 1837. En aquesta obra, Mercadante intentà reformar l’òpera italiana per tal d’alliberar-la de les convencions estructurals heretades del segle XVIII, mitjançant una potenciació de la intensitat dramàtica de l’argument. Aquest intent de reforma és encara més evident en les òperes posteriors, Le due illustri rivali (1838), Elena da Feltre (1838), Il bravo (1839) i La Vestale (1840).
El 1839 fou nomenat director del Liceo Musicale de Bolonya i el 1840 passà a ser director del Conservatori de Nàpols, places que ocupà fins a la seva mort. Mercadante s’havia convertit en el compositor de més prestigi d’Itàlia, en una època en què V. Bellini ja havia mort i G. Donizetti treballava a l’estranger. A partir de llavors, però, la seva producció tornà als convencionalismes propis de les obres de joventut, ja molt desfasats. Malgrat això tingué alguns èxits, com amb Il reggente, presentada a Torí el 1843, i Orazi e Curiazi, estrenada a Nàpols el 1846. Durant els últims anys de la seva vida veié com la seva producció operística i el seu prestigi minvaven. Aquesta decadència coincidí amb l’aparició del jove Verdi en el panorama musical italià. A més, la seva salut era força precària i els problemes de visió el portaren a la ceguesa total el 1862, cosa que l’obligà a dictar les seves tres últimes òperes.
Obra
Òpera
Prop de 60 òperes, entre les quals: Elisa e Claudio, ossia L’amore propetto dall’amicizia (1821); Il posto abbandonato, ossia Adele ed Emerico (1822); Amleto (1822); Gli amici di Siracusa (1824); Ipermestra (1824-25); Ezio (1827); Francesca da Rimini (1828); Adriano in Siria (1828); Gabriella dio Vergy (1828); La rappresaglia (1829); I normanni a Parigi (1832); Ismalia, ossia Amore e morte (1832); Il conte di Essex (1833); Emma d’Antiochia (1834); Uggero il danese (1834); I due Figaro (1827-29); I briganti (1836); Il giuramento (1837); Le due illustri rivali (1838); Elena da Feltre (1838); Il bravo (1839); La Vestale (1840); La solitaria delle Asturie, ossia La Spagna ricuperata (1840); Il reggente (1843); Leonora (1844); Orazi e Curiazi (1846); Medea (1851); Pelagio (1857)
Ballet
Il servo balordo o La disperazione di Gilotto (1818); Il califfo generoso (1818); Il flauto incantato o Le convulsioni musicali (1818); I portoghesi nelle Indie o La conquista di Malacca (1819)
Música vocal
Més de 70 obres vocals religioses (entre les quals: prop de 20 misses, prop de 13 motets, 2 Laudate pueri, responsoris de Setmana Santa); prop de 20 cantates i himnes per a diferents agrupacions vocals amb acompanyament orquestral (entre les quals: Inno alla virgine immacolata, 5 v., 1854; Inno a Vittorio Emanuele re d’Italia, 4 v., 1860; Inno popolare dedicato a Dante, veus a l’uníson, 1863; Inno a Rossini, 4 v. masc., orq., 1864); nombroses romanze, ariettas i stornelli per a v. solista i pno. (entre les quals: Il sogno di Torquato, T., pno., s.d.; La tradita, MS., pno., s.d.; A mia figlia, Bar., pno., 1862; La mesta tacente, S., pno., publ. 1865); Le sette ultime parola di Nostro Signore Gesù Cristo, oratori (1838)
Orquestra
Més de 30 obres per a orquestra, entre les quals: 6 concerts fl. i orq. (publ. ~1819); Sinfonia sopra i motivi dello Stabat mater de Rossini (publ. 1843?); La rimembranza, sinfonia fantastica (1849); Omaggio a Bellini (1860?); Il lamento del bardo (1862); Sinfonia dedicata a Rossini (1864); Omaggio a Pacini (1868); Sinfonia marcia (1869)
Bibliografia
- Longyear, R.M.: The Symphony in Naples. 1800-1840, Garland Publishers, Nova York 1982
- Notarnicola, B.: Saverio Mercadante, biografia critica, Roma 1945
- Palermo, S.: Saverio Mercadante: Biografia, Epistolario, Fasano 1985