Vida
Svendsen, juntament amb Grieg, és un dels màxims representants de l’escola nacionalista noruega. Fill d’un músic, rebé una formació completa i aprengué diversos instruments. Fou deixeble de violí de F. Ursin, i tocà aquest instrument en l’orquestra del Teatre Noruec de la capital quan H.J. Ibsen n’era el director. Allí descobrí el repertori simfònic. El 1859 conegué el violinista O. Bull, el qual li causà una forta impressió. El 1863 ingressà en el Conservatori de Música de Leipzig, que en aquell moment vivia un dels moments més florents de la seva història, centre on rebé lliçons de F. David, E.F. Richter, C. Reinecke i M. Hauptmann. A causa d’una disfunció muscular, però, hagué de deixar durant un quant temps els estudis de violí. Llavors li oferiren dirigir, en substitució de F. David, l’orquestra del Conservatori de Leipzig, tasca que compaginà amb la composició. En aquesta època veié editades dues obres seves, l'Octet de corda i la Simfonia número 1. El 1867 acabà els seus estudis a Leipzig i oferí el primer concert amb obres pròpies a Cristiania. El poc ressò que aconseguí l’obligà a deixar de nou el seu país i llavors començà una gira internacional com a concertista i director que el portà a Weimar, Leipzig i París. Dirigí l’Orquestra de la Gewandhaus i fou convidat per R. Wagner a dirigir a Bayreuth durant els actes d’inici de la construcció del teatre de la ciutat. Des d’aquell moment es convertí en íntim amic del compositor alemany, la música del qual feia temps que admirava.
De retorn a Cristiania, dirigí la Societat de Música, fundada per Grieg l’any 1871, mentre es dedicava intensament a la composició. Després d’una nova gira per Europa com a director, en la qual feu amistat amb P. de Sarasate, li proposaren de dirigir l’Òpera Reial de Copenhaguen (1883). Ocupà el càrrec i romangué la resta de la seva vida en aquesta ciutat. La seva creació musical pertany quasi tota al repertori orquestral, a la música de cambra i al lied. Entre les seves obres destaquen les dues simfonies escrites entre el 1866 i el 1877, que palesen l’evolució del seu llenguatge orquestral des de models propers a H. Berlioz fins a l’assimilació de la música de R. Wagner. Després que Grieg s’interessés també per les cançons populars noruegues, Svendsen començà a compondre obres inspirades en el repertori folklòric, entre les quals cal esmentar Norsk kunstnerkarneval ('Carnaval noruec dels artistes', 1874) i Quatre rapsòdies noruegues (1876). La seva Romança per a violí i orquestra i els dos concerts, un per a violí i l’altre per a violoncel, són obres formalment molt ben construïdes i interessants, i de fet els primers títols d’un compositor noruec que es difongueren internacionalment i que fins i tot es conserven en els repertoris de concert.
Obra
Orquestra
Caprice, vl., orq. (1863); 2 simfonies (núm. 1, re M, op. 4, ~1865-66; núm. 2, si♭ M, op. 15, publ. 1877); Concert per a violí i orquestra, la M, op. 6 (1869-70); Concert per a violoncel i orquestra, re m, op. 7 (1870); Sym. Introduction to Bj#åX;rnson’ Sigurd Slembe, op 8 ('Introducció a la simfonia de Bj#åX;rnson, Sigurd Slembe ', 1872); Marxa fúnebre per al rei Carles XV, op. 10 (1872); Marxa de coronació per a Òscar II, op. 13 (1873); Norsk kunstnerkarneval, op. 14 ('Carnaval noruec dels artistes', ~1874); Quatre rapsòdies noruegues (núm. 1, op. 17, núm. 2, op. 19, núm. 3, op. 21, núm. 4, op. 22; publ. 1877-78); Romeo og Julie, fantasia, op. ('Romeu i Julieta', 1876); Romança per a vl. i orq., op. 26 (1881); Foraaret kommer, ballet, op. 33 ('Arriba la primavera', 1892); Andante funèbre (1894)
Altres obres instrumentals
Anna, polca, pno. (1854); Quartet de corda, la m, op. 1 (1865); Octet de corda, la M, op. 3 (1865-66); Quintet de corda, do M, op. 5 (1867); Paraphrase sur des chansons populaires du nord, vl., vlc., pno., op. 16 (publ. 1916)
Música vocal
Dues cançons polifòniques, v. masc., op. 2 (1865); Cinc cançons, 1 v., pno., op. 23 (1879); Cantata, op. 25 (1881); Cantata, op. 30 (1884)