capsa de música

f
Música

Capsa de música construïda a la segona meitat del segle XIX

© Fototeca.cat/ Idear

Instrument mecànic de so programat que reprodueix peces musicals mitjançant una pinta de làmines metàl·liques afinades que vibren en ser pinçades per les pues d’un cilindre giratori (corró), accionat per un mecanisme de rellotgeria.

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon pinçat. Inventada el 1796 pel ginebrí Antoine Favre, la capsa de música -accionada aleshores per un disc de pues metàl·liques en lloc d’un corró- s’aplicà primerament a un gran nombre de petits objectes de luxe: claus de rellotge, tabaqueres, caixes profusament decorades, etc. A la fi del segle XVIII David Lecoultre substituí els discs pels corrons amb pues paral·leles a la pinta. Durant el segle XIX hi hagué una producció massiva de capses de música, sobretot a Suïssa. Se’n fabricaren de totes les mides, amb música de tota mena i amb multitud d’accessoris i innovacions (apagadors, so de cítara, mandolin o mecanisme que repeteix les notes, forte-piano, amb dues pintes de volums diferents). Cap a la fi de segle es fabricaren models molt grans i amb rics acabats, anomenats cartels, que afavorien el so de les notes greus, i que incorporaven timbres i elements de percussió (panderetes, castanyoles). El 1889 Paul Lochmann inventà el simphonion, que aplicà el sistema de disc en lloc del de corró, i que durà fins a l’arribada del gramòfon.