Inicià els estudis musicals amb F. Vidal a Reus, on residí durant la seva infantesa, i més tard els continuà amb A. Nogués a Barcelona. També estudià dibuix i pintura a Llotja durant quatre anys, passats els quals exercí bastant temps com a professor de dibuix a l’escola Valldèmia de Mataró. Fou allí on començà a compondre les seves obres, algunes de les quals eren interpretades en les festes estudiantils. Uns quants anys més tard s’establí definitivament a Barcelona, on fou professor de piano de diferents escoles i impartí classes particulars a membres de famílies de la burgesia barcelonina, com els Güell. Es convertí en una de les personalitats més notables i influents del panorama musical català de la darreria del segle XIX i el seu nom apareix, per exemple, entre els integrants del tribunal de la Festa de la Música Catalana. Malgrat tot, no fou un músic apreciat pels artistes del modernisme. Participà en la creació de l’Orfeó Català i s’autoanomenava "l’avi de l’Orfeó". Per a aquesta entitat compongué l’himne La bandera catalana. És recordat com a autor de l’òpera Garraf, basada en el poema líric de l’escriptor Ramon Picó i Campamar, i d’altres obres escèniques com El Olimpo en Narbona i Julio César, o de la música per al drama El ángel de Puigcerdà. Entre les composicions simfòniques cal destacar Epitalami i Retorn, estrenada el 1888 per l’Associació Musical de Barcelona. Escriví també obres religioses, pensades per als centres escolars on fou actiu, com és el cas de l’oratori Santa Isabel de Hungría, i diverses obres corals. El seu repertori cambrístic és un reflex del gust del seu temps i inclou peces per a piano, un quintet, obres ballables, i una col·lecció de peces per a cant i piano que foren editades pòstumament pel comte de Güell.