Es formà a l’escolania de la catedral de Lleida amb M. Puntí i alguns anys més tard ingressà al seminari de la seva ciutat natal. Un cop abandonat el seminari i deixada de banda la carrera eclesiàstica, el 1870 es traslladà a Barcelona, on continuà estudiant música i escriví una opéra-comique titulada El gran cacique de la aldea (1872). El 1875 viatjà a París, on residí durant aproximadament onze anys i aconseguí estrenar alguna obra, com la Sinfonía mozárabe, presentada a la Sala Érard el 1877. Volgué crear un gènere nacionalista hispànic, que ell denominà mossàrab i que pretenia ultrapassar els límits trivials i vulgars del flamenquisme dominant als salons parisencs. El 1879 publicà a la capital francesa un recull de melodies per a cant i piano, Tras los montes, molt difoses a França i que responen a aquesta idea. En la mateixa línia compongué Divertissement andalous, un ball andalús amb acompanyament de cor i orquestra estrenat a la Grand Ópera el 1883 i que obtingué un ressò molt favorable. Tornà a Barcelona el 1874, i l’any següent estrenà al Gran Teatre del Liceu l’òpera Il rinnegato Alonso García, amb una bona acollida. Alguns dels passatges foren interpretats en concerts simfònics, l’any 1892, a Barcelona mateix. El 1899, l’Associació Musical de Barcelona presentà la Sinfonía mozárabe. De retorn a París, fou corresponsal de revistes musicals, entre les quals "La Ilustración Musical Hispano-Americana". Altres obres de la seva producció operística són, per exemple, Hermonth (1895), Lo renegat i Nuestra Señora de París (1897). Compongué a més una abundant obra religiosa, en què destaca una Misa de requiem (1890) dedicada al seu amic el tenor Julián Gayarre.