Frank Marshall fou una de les figures més destacades de l’escola pianística catalana. D’origen anglès -sempre mantingué el passaport d’aquest país-, es formà al Conservatori del Liceu amb Sánchez Cabañach i Antonio Puyé. Posteriorment es perfeccionà amb Enric Granados a l’acadèmia fundada l’any 1901 per aquest compositor i pianista. El 1916, en morir el seu mestre, li succeí com a director de l’acadèmia, que a partir del 1920 dugué el seu nom. A la dècada dels anys vint, Marshall alternà la tasca docent amb la concertística, aquesta abandonada progressivament després d’aconseguir èxits notables, especialment en la interpretació de l’obra del seu amic Manuel de Falla. Durant la Guerra Civil Espanyola s’exilià a Casablanca, i de retorn a Barcelona reprengué l’activitat docent a l’esmentada acadèmia fins a la seva mort. Deixebles seus han estat, entre d’altres, Alícia de Larrocha, que el va substituir en la direcció de l’Acadèmia, Rosa Sabater, els germans Corma i Alexandre Vilalta. Escriví dos importants tractats sobre pedagogia pianística: Estudio práctico sobre los pedales del piano (1919) i Mecanismos del pedal y la sonoridad del piano (1940). Aquests tractats contenen l’essència de la seva aportació teòrica a la pedagogia pianística tot seguint la petja del seu mestre Enric Granados.