Vida
Inicià els estudis musicals, principalment pianístics, a Barcelona, amb Claudi Martínez i Josep Font (deixebles del cèlebre mestre Pere Tintorer), i rebé els valuosos consells de Felip Pedrell i d’Enric Granados. En 1907-08, i després d’haver estrenat a Barcelona les seves primeres composicions, amplià estudis a Munic, on assistí a les classes d’anàlisi, estètica i teoria musical dels professors Wiedermeyer i F. Klose. Durant el mateix període rebé també lliçons de Max Reger, compositor que sempre venerà. Després d’una breu estada a Barcelona, el 1911 inicià una nova etapa fora de Catalunya i marxà a París per continuar la seva formació a les aules dels professors A. Gedalge i Ch. Tournemire. El setembre del 1914 contragué matrimoni amb Léa Masson i s’establí a la capital francesa, on desenvolupà una variada activitat professional repartida entre la composició i les feines de pianista i arranjador per a les editorials Durand i Salabert. No tornà a Barcelona fins el 1940, com a conseqüència dels fets de la Segona Guerra Mundial, i s’hi quedà definitivament. Un cop a Catalunya, la migrada situació dels anys de la postguerra no li permeté reprendre una activitat professional prou digna i en concordança amb la seva formació i les seves capacitats. Només la dedicació a la pedagogia musical, que exercí particularment rebent els alumnes al seu domicili, li atorgà un prestigi i un reconeixement que l’han convertit en una de les figures més entranyables d’aquells difícils anys de lenta represa cultural. Entre els seus deixebles tingué destacats compositors, com ara Xavier Benguerel, Àngel Cerdà, Joan Guinjoan, Josep Maria Mestres Quadreny i Josep Soler, la diversitat estètica dels quals demostra la capacitat de Taltabull per a formar els seus alumnes orientant-los en la recerca d’un llenguatge propi, sempre sobre la base del coneixement de les eines de la composició musical. Emprà com a material didàctic els seus propis apunts de manuals de Ch. Koechlin, A. Gedalge o N. Rimskij-Korsakov, el tractat d’harmonia de P. Hindemith i l’edició dels cànons a tres veus de Max Reger, del qual traduí al castellà el llibre Beiträge zur Modulationslehre (‘Contribució a la teoria de la modulació’, 1903). També fou director de conjunts corals, conferenciant, crític, i mestre de composició.
Les primeres obres de Taltabull tenen una lògica impregnació modernista, fruit del wagnerisme que es vivia a Barcelona al principi del segle XX i de la fructífera experiència dels estudis a Alemanya. La més plenament representativa d’aquest moment és el Pròleg simfònic per a un drama (1909), estrenada al Palau de la Música just després del primer retorn a la capital catalana i amb evidents mostres de la seva admiració per l’obra de Max Reger —el qual, un any abans, havia compost el seu Sinfonischer Prolog zu einer Tragödie, opus 108 (‘Pròleg simfònic per a una tragèdia’)—. D’aquest mateix període, la Sonatina per a piano (1910) palesa el domini de les formes clàssiques de Taltabull, d’expressivitat i textures properes en aquest cas al piano schumannià, sense oblidar un tema atribuït a Reger emprat en les variacions del segon moviment. Del període francès se n’han conservat només obres incompletes o per orquestrar, com La Passió (el títol és de Josep Soler, autor de la instrumentació) o les cinc Cançons xineses (d’un total de vint-i-cinc, escrites entre el 1935 i el 1946), algunes amb textos adaptats al català per Josep Carner. D’aquestes dues obres i dels altres fragments conservats, se’n dedueix una comprensible orientació vers un llenguatge més colorista (bastit sobre l’ús d’escales de tons, acords de quartes, enllaços harmònics modals, etc.), proper a l’impressionisme francès i a les seves derivacions neoclàssiques. Les composicions corals són més nombroses (conservades als arxius de diverses entitats). A partir del 1940 reduí considerablement la seva dedicació a la composició, però cal esmentar obres com l’oratori Les set darreres paraules de Crist a la Creu (1941?), el Madrigal (1946) i un nombrós conjunt de partitures corals.
La seva obra didàctica es conserva completa (juntament amb altres documents personals seus) a la secció de música de la Biblioteca de Catalunya. Visqué els últims anys dedicat gairebé exclusivament als seus deixebles. Fou el mestre de les noves generacions de compositors catalans.
Obra
Música escènica
La vida es sueño (1910; Calderón de la Barca); Nocturne, ballet (a 1940)
Música vocal
Cançons xineses, v., pno. (1935-46); La Passió, v. solistes, cor, orq. (conservada parcialment, a 1940 i acabada posteriorment per J. Soler); Dos motets eucarístics, 3 v., org. (d 1940); Salve, 3 v., org. (1941); Les set darreres paraules de Crist a la Creu, oratori, 1 v., cor, orq. (1941?); Cant de maig, cant d’alegria, cor mixt, pno. (1945; J. Maragall); Comiat de l’ànima, cor mixt, pno. (1945; Guerau de Liost); Madrigal, cor mixt (1946; P. Serafí); Dues salves montserratines, cor mixt, org (1948); Benedicció de la taula, cor mixt (final anys 40); Març, cor mixt (final anys 40; J. Carner); Nit de Nadal, cor mixt (final anys 40; Guerau de Liost); Del mal que pas no puc guarir, cor mixt (1954; Roís de Corella); Fidelitat del pelegrí, cor mixt (1955; J. Carner); Cançó de l’enfadós, cor mixt (1956; Guerau de Liost); Pregària de les tres virtuts, 3 v., org. (s.d.); nombroses harmonitzacions per a diferents formacions vocals de melodies de procedència diversa
Música instrumental
Pròleg simfònic per a un drama (1909); Sonatina, pno. (1910); Dos preludis, org. (s.d.); Pastoral, org. (s.d.); Sonata, org. (s.d.)
Bibliografia
- Casanovas i Puig, Josep; Casablancas i Domingo, Benet; Crespí i Gonzàlez, Joana: Cristòfor Taltabull, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura; Casa Editorial de Música Boileau, Barcelona 1992