Estudià al Conservatori de Lodz amb K. Sikorski i S. Szpinalski. Després anà a París a perfeccionar-se amb N. Boulanger i L. Lévy (1947-48). Durant el període 1948-52 es prodigà com a concertista de piano. El 1949 fundà amb T. Baird i J. Krenz el Grup-49, a semblança del Grup dels Sis. Si bé començà amb composicions de caràcter agradable i provocatiu, a partir del 1957 adoptà una actitud més seriosa i explorà en profunditat les noves tècniques de composició. De la primera etapa destaquen dues simfonies (1952 i 1953), la Suite per a 4 trombons o la Sinfonietta, que marcà el punt d’inflexió. La transició es fa palesa en els cicles de cançons Serce nocy ('El cor de la nit', 1956; orq. 1963) i Oczy powiertrza ('Els ulls de l’aire', 1957), que mostra un cert dodecatonisme experimental. Després seguiren títols com Musica concertante (1958), de caràcter puntillista, i amb Epizody (1959) començà a posar cada cop més en relleu la percussió en la seva obra, com feu en Segmenti (1960-61), Continuum (1965-66) o Phantasmagoria (1970-71). També usà la música electrònica (Pianophonie, 1978). L’aleatorietat adoptà la seva màxima llibertat en Ad libitum, per a orquestra (1973-77).