Vida
Nascut en una família de terratinents, a casa seva eren habituals els concerts als salons i les representacions teatrals domèstiques. Les primeres nocions musicals les rebé del seu pare, i tot seguit ingressà a l’Escola de Música d’Elisavetgrad (Kirovohrad). L’òpera, descoberta en els seus viatges a Viena o Kíev, fou un dels primers estímuls per a dedicar-se a la composició. El 1900 tenia enllestits els 9 Preludis per a piano, opus 1 i els 6 Cants, opus 2. Ja a Varsòvia, el 1902 començà a rebre classes de composició de Z. Noskowski, gràcies a qui sorgí, entre altres peces, la Sonata núm. 1 per a piano, opus 8. En aquesta època Karol anà desenvolupant la seva obra pianística amb títols com les Variacions sobre un tema popular polonès, opus 10. Hereu tant de la tradició cultural europea, sobretot germànica, com de la russa, i conscient del valor de la música popular, sovint dedicà esforços a la música que havia escoltat des de petit. Pawel Kochanski, amb qui segellà una amistat duradora, fou no solament un bon company per al duo de violí i piano que establiren, sinó també un magnífic conseller en les obres majors per a violí que Karol compongué, com ara Mity ('Mites') o els dos concerts de violí, que li foren dedicats.
També es relacionà amb artistes com Artur Rubinstein i G. Fitelberg. Aquest li estrenà el 1905 l'Obertura de concert, opus 12, la qual cosa suposà un primer pas cap a la fama. A imitació del moviment Jove literatura polonesa, amb alguns deixebles de Noskowski fundà el grup Mloda Polska (Jove Polònia), que suposà una unió de la música i la literatura polonesa més actual aleshores (T. Micinski, per exemple, tingué música d’escena per al seu drama El príncep Potemkin, 1925, però abans ja havia fornit els textos per als opus 11 i 20 de Szymanowski). Entre el 1908 i el 1914 Karol feu viatges a l’estranger. La contínua recerca de noves experiències vitals i musicals afavorí el seu coneixement de l’esperit de les cultures nord-africanes, que tant pes arribaren a tenir en la seva obra. Entre la influència germànica i la descoberta de la música àrab, present en els Cants d’amor de Hafiz, la seva creativitat exacerbada donà obres com la Simfonia núm. 2, dirigida a Berlín per G. Fitelberg i acompanyada en el mateix concert per la Sonata núm. 2 per a piano, interpretada per A. Rubinstein. Davant els preparatius de la Primera Guer ra Mundial, tornà a Tymoszówka, i obrí un període de reclusió i de maduració estilística. Amb la revolució, la família perdé la propietat de les terres i hagueren de viure a Elisavetgrad, Odessa i finalment (1919) a Varsòvia, on reprengué la seva activitat concertística, al costat sobretot de Kochanski. Malgrat la seva amistat amb homes de lletres com J. Iwaszkiewicz, el suport de la seva germana Stanislawa i l’acollida de les noves generacions de músics polonesos, un excés de valoració del seu nivell excepcional, juntament a una no resolta situació afectiva, li comportà un sentiment de solitud que s’anà introduint lentament en la seva música. Però tot semblava somriure-li: aglutinava al seu entorn els moviments artístics de Varsòvia; el director d’orquestra E. Méynarski, que, anys enrere, havia volgut treure del cap del jove Karol la idea de fer música, ara dirigia amb entusiasme el Concert de violí núm. 1 i Hagith (òpera en un acte). A Londres, el 1921 li havien estrenat la Tercera Simfonia "El cant de la nit", i això suposà l’inici de la seva fama a l’estranger. Per motius de salut, Szymanowski feu periòdics sojorns a Zakopane, als monts Tatra, que ja era un centre de reunió d’artistes i intel·lectuals. Aquí es trobà de nou amb la música popular i la seva producció experimentà un nou canvi estilístic que es plasmà en les Masurques (1924-26) i el ballet Harnasie (1923-31). El període més intens i ric de la seva obra creativa fou, sens dubte, la dècada dels anys vint: des de l’òpera Król Roger ('El rei Roger') fins a l’íntimament expressiu Stabat Mater (1925-26), passant per diverses peces vocals, com les 3 Berceuses (textos d’Iwaszkiewicz, 1922) o els 7 Cants (Joyce, 1926).
Król Roger (1918-24) suposà la seva aposta més ambiciosa en el terreny de l’òpera. Fins i tot el tema escollit -l’enfrontament entre dues concepcions de la vida, l’ordre apol·lini i el gaudi sensual, sense fre, dionisíac-, té unes arrels profundes en la vida del compositor. En aquell moment ja s’havia publicat l’obra de T. Mann Mort a Venècia, i la qüestió homosexual ja se l’havia plantejada iniciant una novel·la, Ephebos, que quedà manuscrita. La fascinació pel món grecoromà i bizantí, que havia descobert en els seus viatges a Sicília, també hi contribuí. A més, li quedava pendent, després de ser considerat un gran compositor pianístic gràcies a les tres sonates per a piano, Métopes (1915), Masques (1915-16) o els Dotze estudis (1916), l’escriptura d’una gran òpera. L’estil de Król Roger, amb la seva filiació impressionista, amb influències de C. Debussy, A. Skr’abin i, en menor grau, de R. Strauss i I. Stravinsky, és eclèctic, però aconsegueix una síntesi de Romanticisme, simbolisme i folklore que li proporciona una sonoritat suggestiva i molt evocadora. De l’etapa impressionista també cal destacar dues peces de cambra fonamentals, Mity (1915) i el Quartet núm. 1 (1917), al costat de la magnífica Tercera simfonia, que també traeix un cert influx de R. Wagner, el primer concert de violí o els cicles de cançons Cançons d’una princesa de conte de fades (1915) i El muetzí enamorat (1918). En contacte amb la música popular, l’encàrrec que li feu la princesa Polignac a París d’escriure una obra amb cor i solistes vocals s’anà perfilant com un rèquiem polonès camperol, rústec. Però finalment, endut pel sentiment d’envelliment, l’austeritat s’imposà i l'Stabat Mater sorgí com una peça de color orquestral limitat, amb formes antigues com la monodia, i un reduït contrapunt. Encara més íntim i potser més angoixat és el Quartet núm. 2 (1927), que abandonà la llum impressionista en favor del folklore dels monts Tatra o les danses tradicionals. Obres de síntesi, amb un lligam amb les formes clàssiques, són les darreres grans produccions orquestrals de Szymanowski: la Simfonia concertant (1932) i el Concert de violí núm. 2 (1932-33). En general, la seva producció sembla dictada per una cerca de l’èxtasi i la felicitat ultraterrena, però en definitiva quedarà com una clara afirmació de l’escola musical polonesa, malgrat tractar-se, paradoxalment i potser per això mateix, d’una obra marcada pel seu caràcter de punt de trobada de cultures diverses i confluència de tradicions musicals ben diferents, des de les purament germàniques fins a les radiantment mediterrànies.
Obra
Música escènica
Hagith, òpera, op. 25 (1913); Król Roger, òpera, op. 46 ('El rei Roger', 1918-24); Mandragora, pantomima, op. 43 (1920); Harnasie, ballet, op. 55 (1923-31); Kniáz Patiomkin, mús. inc., op. 51 ('El príncep Potemkin', 1925)
Orquestra
Obertura de Concert, op. 6 (1904-05); 4 simfonies (núm. 1, fa m, op. 15, 1906-07; núm. 2, si♭ M, op. 19, 1909-10; núm. 3, Piesn; o nocy, ’Cançó de la nit', T./S., cor, orq., op. 27, 1914-16; núm. 4, Simfonia concertant, pno., orq., op. 60, 1932); 2 concerts per a vl. i orq. (núm. 1, op. 35, 1916; núm. 2, op. 61, 1933)
Cambra
Sonata per a violí i piano, re m, op. 9 (1909); Romança, vl., pno., op. 23 (1910); Mity, vl., pno., op. 30 ('Mites', 1915); 2 qt. de c. (núm. 1, do M, op. 37, 1917; núm. 2, op. 56, 1927); Tres capricis Paganini, vl., pno., op. 40 (1918)
Piano
Nou preludis, op. 1 (1900); Quatre estudis, op. 4 (1902); 3 sonates (núm. 1, do m, op. 8, 1904; núm. 2, la M, op. 21, 1911; núm. 3, op. 36, 1917); Wariacje na polski temat ludowy, op. 10 ('Variacions sobre un tema popular polonès', 1904); Dotze estudis, op. 33 (1916); Vint masurques, op. 50 (1924); Dues masurques, op. 62 (1933-34)
Música VOCAl
#èX;ab#[X;z, 1 v., pno., op. 7 ('El cigne', 1904; Berent); Salome, S., orq. (~1904); Cinc cançons, 1 v., pno., op. 13 (1905-07; diversos poetes); Dotze cançons, 1 v., pno., op. 17 (1907; diversos poetes); Penthesilea, S., orq., op. 18 (1908); Piesni milosne Hafiza, 1 v., pno., op. 24 ('Cançons d’amor de Hafiz', 1911; versió per a 1 v. i orq., op. 26, 1914); Agave, A., cor fem., orq., op. 38 (1917); Piesni muezina szalonego, 1 v. i orq., op. 42 ('El muetzí enamorat', 1918); Stabat mater, v. solistes, cor, orq., op. 53 (1925-26); Veni creator, S., cor, org., orq., op. 57 (1930); Litania do Marii Panny, S., cor fem., orq., op. 59 ('Lletania de la Verge Maria', 1930-33); Piesni ksi#[X;#mX;niczki z basni ('Cançons d’una princesa de conte de fades', op. 31, 1915; Z. Szymanowska; versió per a 1 v. i orq., 1933); Tres cançons de bressol, 1 v., pno., op. 48 (1922; Iwaszkiewicz); Quatre cançons, 1 v., pno., op. 54 (1926; Joyce)
Bibliografia
- Golachowski, S.: Szymanowski, PWM, Cracòvia 1982
- Palmer, Ch.: Szymanowski, BBC Publications, Londres 1983
- Samson, J.: The music of Szymanowski, Kahn & Averill, Londres 1990