Vida
Fill d’un funcionari del govern, la seva mare li donà les primeres lliçons de música. A deu anys començà els estudis de piano amb Alexander Dubuque, un pianista deixeble de John Field. Mentre seguia la seva educació a l’Institut Aleksandrovskij, continuà els estudis musicals amb un mestre alemany, mentre tocava el piano en les vetllades musicals que se celebraven a casa d’Aleksandr Ulibišev, personatge que influí de manera important sobre el seu futur. Els contactes que continuà mantenint amb Ulibišev li descobriren les simfonies de Beethoven i, impressionat per les obres de Mikhail Ivanovic Glinka, a quinze anys realitzà la seva primera composició. L’any 1853 ingressà a la Universitat de Kazan’ per a estudiar-hi matemàtiques. El 1855, amb Ulibišev, conegué Glinka a Sant Petersburg, i en aquell moment decidí dedicar-se plenament a la música i a normalitzar la creació musical russa amb clares finalitats nacionalistes. Debutà com a pianista l’any següent interpretant els seus Nocturn, núm. 1 i Scherzo, núm. 1. Glinka intuí la vàlua del jove pianista i emparà la interpretació de les seves obres, malgrat que s’adonà que li mancaven coneixements compositius, difícils d’adquirir a Rússia en aquells moments. Per tal d’ampliar el seu bagatge, Glinka li lliurà dues peces recollides a Espanya, i Balakirev es basà en un fandango per a la seva Serenata espanyola (1856). També provenia de Glinka un dels temes de l'Obertura sobre una marxa espanyola (1857). El 1858 Balakirev contragué una encefalitis. El cuidà Dmitrij Stasov, el germà del crític i historiador, i durant la convalescència conegué uns altres dos músics afeccionats: M.P. Musorgskij i Cezar’ K’ui. Un cop restablert, enllestí l'Obertura sobre tres temes russos (1858) i la música incidental d’inspiració shakesperiana Rei Lear (1861). En els anys subsegüents inicià un segon concert per a piano i orquestra i un rèquiem. El més destacable d’aquesta època fou l’intens contacte que mantingué amb el petit grup de deixebles espirituals, Musorgskij, Rimskij-Korsakov i el jove Aleksandr Borodin, els treballs compositius dels quals seguia fil per randa. Aquesta activitat frenètica el feu caure en una profunda depressió. Refet de la malaltia, l’any 1862 prengué la iniciativa d’obrir la Nova Escola Lliure de Música. L’objectiu del centre, oposat al Conservatori de Sant Petersburg, era oferir concerts públics amb obres dels nous compositors russos i dels europeus més admirats, com Héctor Berlioz, Robert Schumann o Franz Liszt. L’estiu d’aquell any, en un sojorn al Caucas, Balakirev quedà meravellat per l’expressió de la música popular circassiana. L’any 1863 realitzà viatges a Tbilisi (Geòrgia), Bakú (Azerbaidjan) i el Volga. D’aquestes experiències sorgiren la Sbornik russkikh narodnikh pesen' ('Col·lecció de cançons populars russes'), editada el 1866, i un seguit de cançons, algunes amb text d’A.S. Puš-kin, que empraven elements melòdics i rítmics caucasians. En aquesta època projectà una òpera, L’ocell de foc, que no arribà a compondre. En la Simfonia en do M (1864) es recull la fascinació per les cançons populars i per l’exotisme, presents també a l’obertura Rus, reorquestrada el 1890. A partir del 1866 es preocupà per l’edició i publicació de les obres de Glinka. L’any següent viatjà a Praga, on aconseguí representar Ruslan i La vida pel tsar. Fruit d’aquestes estades a Praga fou l'Obertura sobre temes txecs, una obra basada en estudis del folklore txec, que tingué molt bona acceptació quan el 24 de maig de 1867 s’estrenà a Moscou. Fou precisament en aquest concert que Stasov encunyà el terme kucka per a designar el grup d’amics compositors que envoltaven Balakirev.
En aquells moments Balakirev era un compositor de renom a Rússia i un capdavanter del nacionalisme. Quan fou destituït del càrrec de director de la Societat de Concerts Russa compongué una de les obres més interessants per a piano, Islamej. Una sèrie de circumstàncies adverses i desequilibris econòmics importants l’abocaren a una nova crisi espiritual, que el dugué a buscar feina com a supervisor dels ferrocarrils de Varsòvia. En una situació propera a la paranoia, s’allunyà durant quatre anys del cercle d’amics, abandonà la música i perdé la direcció de la Nova Escola Lliure de Música. Ljudmila Šestakova l’ajudà a sortir de la crisi, després de la qual reprengué l’antic projecte del poema simfònic Tamara, es reincoporà a l’escola de música i continuà l’edició de les obres de Glinka amb l’ajut de Rimskij-Korsakov i d’A. L’adov. El 1883 aconseguí el càrrec de director de la capella de música de la cort imperial, amb Rimskij-Korsakov com a ajudant, i començà la tasca d’harmonitzar i editar obres per a la litúrgia ortodoxa. Abandonà el càrrec el 1894, després d’haver trencat l’amistat amb el seu ajudant i d’haver refusat de participar en l’homenatge a Anton Rubinstein perquè, segons ell, no havia fet res per la música russa autòctona. Els darrers quinze anys de la seva vida els passà gairebé retirat de tota activitat gràcies a la renda rebuda pels seus treballs a la capella imperial. Es reclogué en la composició, tot enllestint obres que havien quedat interrompudes, com la Simfonia en do M (1897) o la Segona simfonia en re m, i publicà cançons populars amb acompanyament per a piano.
Si l’origen del llenguatge nacionalista rus cal cercar-lo, principalment, en Glinka, Balakirev refermà la necessitat d’elaborar una estètica musical pròpia. Les seves obres, però, no estan concebudes totes elles dins d’aquesta atmosfera nacionalista. En les obertures més importants, com també en les cançons, allò que predomina és l’estil de Glinka, l’orientalisme de les harmonies, la manipulació de la cançó popular, i una instrumentació clara i brillant, derivada de Berlioz. En altres obres realitzà un sincretisme entre els corrents romàntics europeus occidentals -excepció feta de Wagner, que li desplaïa del tot- i l’estètica de Glinka. La seva obra per a piano, per bé que molt desigual, recull des de composicions de saló fins a la superba Islamej, obra amb unes dificultats tècniques que depassà molts intèrprets del seu temps. L’impacte de les seves idees i la seva orquestració continuà vigent en l’obra de Rimskij-Korsakov i del primer Igor Stravinsky. És curiós que Balakirev sigui recordat per les obres inspirades en Espanya o en la música txeca.
Obra
Orquestra
Gran Fantasia sobre cançons populars russes, op. 4 (1852); Concert per a piano i orquestra, fa♮ m (1855-56); Fantasia sobre un tema d’una marxa espanyola (1a versió, 1857; 2a versió, 1886); Obertura sobre tres cançons russes (1a versió 1858; 2a versió 1881); Concert per a piano i orquestra, mi♭ M (1861-62); Tamara, poema simfònic (1867-82); Simfonia núm. 1, do M (1893-97); Simfonia núm. 2, re m (1900-08)
Cambra
Septet, fl., cl., 2 vl., vla., vlc., pno. (1852); Quartet de corda (1854-56); Octet, fl., ob., tr., 2 vl., vla., vlc., pno. (1855-56)
Piano
50 obres, entre les quals: Sonata núm. 1, si♭ m, op. 5 (1855-56); Islamej (1a versió, 1869; 2a versió, 1902); transcr. Caprici per a violí, núm. 3, op. 1 de Paganini (1872); transcr. pno. 4 mans d'Harold a Itàlia de Berlioz (1876); Valse de bravura núm. 1, sol M (1900); Melodia espanyola (1902); Rêverie (1903); Novellette (1906); Suite pno. 4 mans (1909)
Música vocal
45 cançons 1 v. amb acomp. pno., 17 obres corals (15 sense acompanyament, 1 amb acomp. pno., 1 amb acomp. orq.), 2 col·leccions de cançons populars russes
Òpera
#ZN;ar-Ptica ('L’ocell de foc') (1864), fragments
Bibliografia
- Abraham, G.: Balakirev: a Flawed Genius, dins Studies in Rusian Music, Reeves, Londres 1936
- Calvocoressi, M.D.:Mily Balakiref, dins Masters of Russian Music, ed. Duckworth, Londres 1936
- Garden, E.: Balakirev: A Critical Study of his Life and Music, Faber & Faber, Londres 1967