Vida
De família noble, els seus pares el van confiar acabat de néixer a la seva àvia paterna, que el tingué reclòs a la mansió familiar durant els sis primers anys de la seva vida. Aquest fet va minar la seva salut i afavorí el seu caràcter melancòlic. Establí els seus primers contactes amb la música a través de les cançons populars que sentia de la seva mainadera i els cants dels oficis religiosos. En morir la seva àvia (1810), passà sota la custòdia dels pares, però aviat l’enviaren a Sant Petersburg (1817), a una escola privada reservada als fills de la noblesa. Allà entrà en contacte amb la música que es feia a l’Europa occidental, especialment als països germànics. Conegué el pianista John Field, de qui prengué algunes classes de piano, i també el compositor italià Caterino Cavos i J.N. Hummel. Així mateix, durant un breu període de temps, estudià violí, harmonia i composició amb Karl Mayer. Un cop acabats els seus estudis escolars (1822), començà a destacar en els salons de moda de la ciutat com a gran improvisador al piano i com un notable cantant, amb una sonora veu de tenor, tot interpretant les seves pròpies cançons i balades. També conegué alguns literats importants de l’època, entre d’altres, A.S. Puškin i V.K. K’ukhel’beker, aquest darrer implicat en la revolta decabrista del 1825.
El predomini de la música italiana era notable aleshores i ja des de Caterina II, sobirana il·lustrada, hi havia a Rússia un gran interès pels compositors de l’occident europeu. La música de P.A. Locatelli, B. Galuppi, G. Paisiello i D. Cimarosa o del valencià V. Martín i Soler tenia un gran èxit. Aquest ambient amplià notablement els horitzons musicals del jove Glinka. El 1824 començà a compondre una òpera, Rokeby, basada en una obra de W. Scott, la qual no arribà a completar. La producció d’aquella època fou bàsicament música de saló, cançons sentimentals, moltes en italià, i música de cambra segons els models alemanys. El primer viatge a l’estranger de la seva vida fou a Alemanya i Itàlia, els països de més pes dins de la història musical europea dels darrers segles, i durà del 1830 al 1833. Visità Aquisgrà, Frankfurt, Milà i Nàpols, assistí a representacions d’òpera dels principals compositors del moment, des de C.M. von Weber fins a G. Meyerbeer, passant per V. Bellini, G. Donizetti i G. Rossini. El profund coneixement que adquirí de l’òpera italiana feu canviar els seus plantejaments com a compositor. Descobrí que l’estil italià no encaixava amb l’esperit rus i decidí escriure una òpera plenament russa i, amb aquesta intenció, inicià el seu retorn. Malgrat tot, encara passà per Viena i Berlín, ciutat aquesta darrera on s’estigué sis mesos per seguir els cursos de composició de Siegfried Dehn. Al seu costat començà la Simfonia sobre dos temes russos, que deixà, però, inacabada i que fou completada per V.I. Šebalin el 1838. Altra vegada a Rússia el 1834, el poeta V.A. Žukovskij li suggerí el tema per a la seva òpera russa, la història d’Ivan Susanin, un pagès que, al principi del segle XVII, salvà el tsar d’una emboscada, fet que li costà la vida. Glinka treballà en aquesta òpera, de la qual s’ha dit que és la primera autènticament russa, els dos anys següents amb la col·laboració del llibretista G. Rosen. El procés de treball fou força anàrquic i sovint la música fou escrita abans de tenir el text. Estrenada al desembre del 1836, Una vida pel tsar obtingué un èxit ràpid i notable, cosa que li donà fama i motivà el seu nomenament com a mestre de la capella imperial. L’any 1838 anà a Ucraïna a cercar nous cantants per al cor de la capella del tsar i, un cop dut a terme l’encàrrec, passà unes quantes setma nes a Kakhanovka, a casa d’un amic, on pogué dedicar esforços a la composició de la seva nova òpera, Ruslan i L’udmila, basada en el poema homònim d’A.S. Puškin, inspirat, a la vegada, en un conte de fades. La mort de l’escriptor en un duel l’any anterior, però, impedí que pogués escriure el llibret, en la redacció del qual acabaren intervenint moltes mans. Aquest fet, juntament amb els problemes amb la seva esposa, de la qual s’acabà separant, els deutes i el pes de les seves obligacions a la cort, provocà que la nova òpera patís tota mena d’interrupcions. Després de gairebé un any sense treballar-hi, el 1840, Glinka tornà a dedicar-s’hi. Aquesta vegada la tasca es veié interrompuda per la composició de la música per al Príncep Kholmskij, drama històric del seu amic Nestor Kukol’nik. El 1842 acabà finalment Ruslan i L’udmila, però l’estrena de l’obra fou un fracàs, tot i l’opinió favorable de F. Liszt, que n’havia vist la partitura. Probablement aquesta ensopegada tingué a veure amb l’actitud indolent que Glinka tingué durant un cert temps. Aquest període letàrgic s’acabà quan el 1844 viatjà a París, on retrobà H. Berlioz, el qual dirigí algunes composicions de Glinka i n’escrigué un article molt elogiós a "Journal des débats". De les converses amb Berlioz sortí la idea de compondre el que Glinka anomenà "fantasies pictòriques", i el 1845 viatjà amb aquest objectiu a Madrid, Sevilla i Granada, per tal de trobar inspiració en la música popular d’aquestes contrades. El resultat fou la Jota aragonesa (1845), també coneguda com a Primera obertura espanyola. Tornà a Rússia el 1847, però l’any següent preparà una nova estada a França. Quan arribà a Varsòvia, però, es trobà que no li havien concedit el passaport per a viatjar a França i restà a la capital polonesa durant un any. Allí va escriure Records d’una nit d’estiu a Madrid, coneguda també amb el nom de Segona obertura espanyola, i Kamarinskaja, una de les seves obres orquestrals més notables. Al novembre del 1848 tornà a Sant Petersburg i, a partir d’aleshores, compongué ben poc i començà a interessar-se per la música de J.S. Bach i G.F. Händel. La seva salut, però, anava decaient i en un dels seus viatges per Europa (1852), quan era a Tolosa, de pas cap a la Península Ibèrica, empitjorà i hagué de tornar a París, on romangué fins el 1854. Quan tornà a Sant Petersburg, redactà les seves memòries i també intentà escriure una simfonia, aquesta vegada inspirada en la figura de Taras Bul’ba, projecte que no reeixí. Els seus interessos musicals anaven cada cop més enrere en el temps. Arran dels seus estudis sobre la música del Renaixement, concretament de l’obra de R. de Lassus i de G.P. da Palestrina, esperava unir la tècnica polifònica d’aquests compositors i de la música religiosa ortodoxa russa. Buscant novament l’ajut del seu vell amic Dehn, marxà cap a Berlín al maig del 1856, on morí l’any següent.
Autodidacte en molts aspectes, amb unes mancances tècniques de les quals era conscient, és, no obstant això, el creador d’una música genuïnament russa, i representa el mateix que A.S. Puškin per a la literatura del seu país. Glinka no fou, però, el primer; de fet, quan estrenà Una vida pel tsar, altres compositors ja havien cercat inspiració en la història i en la música popular russes. En aquest sentit cal destacar les figures de J. Fomin, D. Bortn’anskij, S.I. Davidov i d’A.N. Verstovskij, aquest darrer possiblement el compositor de la primera òpera russa, La tomba d’Askold (1835). Fins i tot l’italià C. Cavos ja havia fet una òpera amb el tema d’Ivan Susanin el 1815 tot emprant música popular. Però Glinka donà l’empenta definitiva al que fou la llavor del nacionalisme musical rus, reaccionant contra el predomini que la música forana tenia en aquell moment. Obrí les portes a l’escola nacionalista del Grup dels Cinc i a P.I. Cajkovskij, que arribà a afirmar que en Kamarinskaja hi havia concentrada tota l’escola simfònica russa. En el terreny de l’òpera, Glinka sabé establir un estil personal a partir de les arrels populars, però sense deixar mai de banda les formes clàssiques com a estructures per a sostenir l’edifici musical. Malgrat tot, se sentia còmode especialment amb les formes breus, com ara les cançons, les sonates, les variacions i, en general, les peces per a piano, que conreà profusament en la seva joventut. Les composicions de més envergadura revelen una certa insegurat i sobretot la influència dels gèneres curts, que dominava; per això les seves òperes són més aviat conglomerats de formes breus. Hi ha, però, encerts més que notables, com l’ús del leitmotiv i de l’escala hexatonal, que des del punt de vista harmònic és una autèntica novetat i que ha estat coneguda com a escala Cernomor, pel personatge de Ruslan i L’udmila, que l’utilitza en les seves intervencions, sobretot en l’enfrontament amb Ruslan, en un joc orquestral de poderós i brillant efecte. Glinka restarà, però, com l’iniciador d’un camí poc explorat fins aleshores: l’intent d’unificar la tradició musical russa amb l’occidental.
Obra
Música escènica
Rokeby, òpera (inac., 1824); Mar’ina Rošca, òpera (només n’escriví fragments, utilitzats més tard a Una vida pel tsar, 1834); Una vida pel tsar, òpera (1834-36); Moldavanka i cyganka, ària amb cors ('La noia moldava i la gitana', 1836); Kn’az’ Kholmskij, mús. inc. ('Príncep Kholmskij', 1840); Tarantella, peça escènica (1841); Ruslan i L’udmila, òpera ('Ruslan i Liudmila', 1837-42)
Música vocal
Prop de 90 obres vocals, entre les quals: Pleurons, pleurons sur la Russie, T., cor, pno., cb. (1826; Olidor); Bednyj pevec, v. solista, pno. ('El pobre cantant', 1826; V. #ZN;ukovskij); Ho perduto, il mio tesoro, T., pno. (1828); Golos s togo sveta, v. solista, pno. ('Una veu de l’altre món', 1829; F. Schiller); Venecianskaja noc, v. solista, pno. ('Una nit veneciana', 1832; I. Kozlov); Somnenije ('Dubte', 1838; N. Kukol’nik); Prisnanije, v. solista, pno. ('Declaració', 1839; A.S. Puškin); Kak sladko s toboju mne byt', v. solista, pno. ('Que dolç és estar amb tu', 1840; P. Rïndin); Adel', v. solista, pno. ('Adela', 1840; A.S. Puškin)
Orquestra
2 obertures (re M, ~1822-26; sol m, ~1822-26); Andante cantabile i rondó (~1823); Simfonia, si♭ M (~1823); Simfonia sobre dos temes russos, inac. (1834); Valse-fantaisie (1839-56); Jota aragonesa (1845); Kamarinskaja (1848); Records d’una nit d’estiu a Madrid (1848); Polonaise (1855)
Cambra
Variacions sobre un tema de Mozart, pno., arpa (1822); Septet, ob., fg., tr., 2 vl., vlc., cb. (~1823); 2 quartets de c. (re M, 1824; fa M, 1830); Sonata, pno., vla. (1825-28); Divertimento brillante sobre temes de ’La sonnambula’ de Bellini, pno., qt. c. (1832); Serenata sobre temes d''Ana Bolena', pno., arpa, fg., tr., vla., vlc., cb. (1832); Gran sestetto originale, pno., qnt. c. (1832); Trio pathétique, pno., cl., fg. (1832)
Piano
42 obres per a piano, entre les quals Variacions sobre un tema original (~1824), Variacions sobre un tema de ’Faniska’ de Cherubini (1826 o 1827), Cotillon (~1828), Quatre nouvelles contredanses (~1828), Motif de chant national (1834-36?), Valse fantaisie (1839), Bolero (1840)
Piano (4 mans)
Trot de cavalerie, sol M (1829 o 1830); Trot de cavalerie, do M (1829 o 1830); Impromptu en galop sobre la barcarola de l''Elisir d’amore’ de Donizetti (1832); Capriccio sobre temes russos (1834); Polca (1840-52)
Bibliografia
- Asaf’ev, B.: M.I. Glinka, Moscou 1947
- Calvocoressi, M. i Abraham, G.: Masters of Russian Music, Londres 1936
- Fouqué, O.: M.I. Glinka d’après ses mémoires et sa correspondance, París 1880