Vida
Un dels compositors romàntics més destacats, aliè al Grup dels Cinc de M.A. Balakirev, i més proper a la música occidental que no pas a la manifestació musical nacionalista. No obstant això, ell es veia com a creador de música russa pel fet que s’inspirava en el cant popular i que la seva expressió estava impregnada de trets típicament nacionals. Les seves composicions es distingiren per un pregon lirisme, la cerca d’una línia melòdica bella i emocional i una gran destresa en l’orquestració.
Fill d’un enginyer de mines, la seva mare l’influí de manera molt marcada, i fou ella qui li inculcà el gust per la música francesa, tot potenciant la seva sensibilitat desmesurada. Començà a estudiar música amb Marija Pal’cikova, que l’inicià en l’obra de F. Chopin, V. Bellini, G. Donizetti i G. Rossini, i quedà profundament impressionat pel Don Giovanni de W.A. Mozart. Quan la família es traslladà a Peterburg el 1848, començà els estudis de piano. El 1850, per indicació dels seus pares, ingressà a l’Escola de Jurisprudència, i aquell mateix any escoltà per primer cop La vida pel Tsar de M.I. Glinka, una obra que el deixà corprès. Les circumstàncies de la vida el dugueren aviat al desordre emocional: la seva mare, a qui estava estretament unit, el deixà sol a Peterburg per seguir el pare, que llavors obtingué una nova feina a Alapajevsk; d’altra banda, el caràcter depressiu del jove P’otr Iljic s’accentuà amb la mort d’un company seu a qui el compositor encomanà l’escarlatina, circumstància que li provocà forts sentiments de culpabilitat. Durant els nou anys que romangué a l’Escola de Jurisprudència es declararen en ell tendències homosexuals, i la mort de la seva mare, el 1854, el reclogué en la música. En aquesta època inicià els estudis de cant, intentà compondre una òpera basada en l'Hyperbole de Viktor Ol’khovskij i, el 1856, publicà la seva primera obra, la canzonettaMezza notte. Des del 1859 treballà al Ministeri de Justícia i, alhora, ingressà a la Societat Musical Russa per estudiar baix continu. Després d’un viatge per Europa començà a estudiar composició amb Anton Rubinstein, el qual reconegué la seva capacitat compositiva, la qual cosa l’empenyé a abandonar el Ministeri per a dedicar-se totalment a la música. L’estiu del 1865 traduí del francès el Traité général d’instrumentation de F.A. Gevaert, i aprofundí l’estudi del folklore d’Ucraïna, com queda reflectit en la utilització d’una cançó ucraïnesa en el Scherzo à la russe, opus 1. Aquell mateix any, Johann Strauss li dirigí les Danses característiques, i al mes de novembre el mateix P’otr Iljic debutà com a director. També el 1865 acabà els estudis al conservatori, amb diploma i medalla de plata malgrat que mantenia algunes discrepàncies amb Rubinstein. Les obres d’aquest període mostren influències de F. Liszt i, sobretot, de la instrumentació de Berlioz, però ja palesen una personalitat pròpia.
El 1866 acceptà una plaça de professor d’harmonia a Moscou. Allí conegué el seu futur editor, P’otr Jurgenson, i Nikolaj Rubinstein, que l’ajudà en l’estrena de les seves primeres obres. A Moscou se sentí més lliure per a compondre, i escriví un concert per a piano, desaprovat pels Rubinstein, i la Primera simfonia. El procés de composició de la simfonia fou llarg i dur, i l’obra fou durament criticada per A. Rubinstein. No obstant això, pel desembre, Nikolaj Rubinstein n’estrenà, a Moscou, el scherzo, una adaptació del scherzo de la Sonata per a piano en do ♮ de Mendelssohn. El moviment tingué una rebuda fluixa, però quan l’any següent el presentà a Peterburg juntament amb el moviment lent, aquest últim, inspirat en una cançó popular, arribà a entusiasmar el públic. La següent obra que compongué fou una obertura basada en l’himne danès per a les esposalles del tsarèvitx amb una princesa danesa. Tot seguit començà a escriure una òpera basada en El voivoda, un melodrama d’A.N. Ostrovskij, el llibret de la qual arranjà ell mateix després d’alguns problemes amb l’escriptor. La rebuda de l’obra el 1869 no fou gaire bona i el compositor en destruí la partitura. No obstant això, uns quants anys després n’aprofità alguns materials per a un nou treball, Opricnik ('El soldat de la guàrdia'). Entossudit en les creacions líriques, compongué Ondina i Mandràgora, que no arribaren a triomfar.
En arribar a Moscou el 1867 conegué l’única dona que li interessà, la soprano Désirée Artôt. La desaprovació de llurs famílies feu fracassar la relació, i el 1869 ella es casà amb M. Padilla. El 1867 conegué H. Berlioz, i entrà en contacte amb Balakirev i altres membres del seu cercle, que l’influïren fortament. Balakirev, malgrat que no aprovava la formació tradicional de Cajkovskij, ni tampoc la utilització de trets tècnics occidentals, del contrapunt i de formes que considerava conservadores, aconseguí estrenar-li la fantasia simfònica Fatum a Peterburg. L’estiu del 1869, li proposà treballar a partir del Romeu i Julieta de Shakespeare, i Cajkovskij seguí les indicacions de Balakirev pel que fa a la forma de conduir l’argument dramàtic. En només sis setmanes acabà la primera versió de l’obra, estrenada el 1870 per Nikolaj Rubinstein, esmenada tot seguit a partir de les indicacions de Balakirev. A la composició de Romeu i Julieta seguiren altres obres menors, algunes cançons i un quartet de corda, que no anaren més enllà de la música de saló. Cajkovskij volia escriure música nacionalista emprant cançons populars, però aplicant-hi tècniques d’harmonització pròpies de l’idioma musical occidental i que no s’adeien amb el caràcter modal peculiar de la música russa. Fou aquest l’aspecte que el diferencià del Grup dels Cinc: si aquests tingueren una formació autodidàctica i intuïtiva, Cajkovskij havia aprofundit les tècniques musicals occidentals, i tot allò que escrivia difícilment es podia allunyar d’aquests fonaments. En aquests anys inicià la composició d’una nova òpera, Opricnik, basada en un llibret de Lažecikov. Ambientada en el temps d’Ivan el Terrible, la compongué seguint l’estil de Meyerbeer i emprà, alhora, la tècnica del leitmotiv juntament amb algunes cançons populars. L’òpera estigué llesta el 1872, però en estrenar-se, l’any 1874, no acabà d’agradar. El 1872 començà una nova òpera, Vakula el ferrer, i la composició de la Segona simfonia, coneguda com La petita Rússia pel nombrós material folkòric d’origen ucraïnès que hi aplegà. Després de la bona acollida que li donà Rimskij-Korsakov en una audició privada, l’estrena de la simfonia el 1873 fou un èxit. No obstant això, el compositor, com en altres obres, no se sentí prou satisfet i la revisà entre els anys 1879 i 1880. Vakula el ferrer, que el 1873 guanyà un premi convocat per la Societat Musical Russa, fou estrenada el 1876 i té un caràcter personal i dramàtic. Tot i que sembla que no seguí el que demanava la història original de N.V. Gogol', l’obra té moments de gran intensitat lírica i algunes danses molt atractives. Posteriorment n’aparegué una versió revisada amb el nom Cerevicki ('Les sabatilles') i a Europa fou coneguda com Les caprices d’Oxane. Conté força trets nacionalistes, cançons d’Ucraïna i moltes influències de Balakirev i de Glinka. A continuació, Cajkovskij escriví una nova col·lecció de cançons populars, de poc interès, i posà música incidental al drama d’Ostrovskij La dama de neu i a la fantasia simfònica La Tempesta, basada en un argument de Stasov. Aquesta fou una de les obres que reberen més bona acollida, potser pel seu caràcter fàcil i espectacular.
A partir del 1874 la seva vida s’abocà a l’hipersentimentalisme i a la histèria, i els trets clàssics reaparegueren en la seva escriptura, com es fa palès en les Variacions sobre un tema Rococó (1876), per a violoncel i orquestra. El mateix any 1874 escriví el Primer concert per a piano i orquestra, que Nikolaj Rubinstein considerà impossible d’interpretar. Després d’una revisió, Hans von Bülow l’estrenà a Boston el 1875. En aquesta obra, Cajkovskij mostrà la gran capacitat expressiva que sabia treure de la inestabilitat tonal en l’oposició d’un valent solista davant la riquesa de l’orquestra. El darrer moviment, tipus rondó, conté una cançó ucraïnesa, i el vals del moviment central es basa en una peça francesa del repertori de Désirée Artôt. En aquest mateix període compongué la Tercera simfonia (1875), una obra que mostra la preocupació del compositor per la forma clàssica de sonata. No hi ha dubte que les obres de R. Schumann influïren en la forma de conjuminar l’estructura bàsica amb manipulacions harmòniques del Romanticisme tardà, i amb la recerca de noves textures sonores. El 1875 el Teatre Imperial de Moscou encarregà a Cajkovskij la composició d’un ballet, El llac dels cignes. La partitura no s’enllestí fins a l’abril del 1876, i s’estrenà el 1877. L’estrena, marcada pels nombrosos talls introduïts en la partitura i per la interpolació d’algunes peces de Pugni, no tingué l’èxit que li corresponia. El compositor la considerà, tal com és realment, una de les seves millors obres. De fet, el ballet era un mitjà d’expressió més fàcil per a ell que no pas l’òpera, ja que requeria la creació d’atmosferes amb una caracterització molt marcada, però no l’obligava a crear personatges amb trets musicals ben definits ni a aconseguir una acció dramàtica creïble, les dues dificultats amb què es trobava en les òperes. El disseny harmònic d'El llac dels cignes és d’una gran subtilesa. Cajkovskij creà melodies d’un lirisme encisador, i encertà en la juxtaposició de les diferents danses i variacions. La coreografia que el 1895 crearen Petipa i Ivanov fou la que consagrà aquest ballet com una de les obres mestres del Romanticisme. El 1875 Cajkovskij compongué també la que és la seva obra per a piano més reeixida, Les saisons. La bona acollida que començaven a tenir les seves obres l’animà a realitzar un viatge a París, on escoltà Carmen, que l’impressionà i l’animà, en tornar a Rússia, a buscar un llibret similar. Després de diverses opcions, es decantà per un argument basat en la Francesca da Rimini de la Divina Comèdia de Dant, però finalment decidí fer-ne una obra simfònica. Entretant, enllestí l’orquestració d'El llac dels cignes i la composició del Tercer quartet, una obra molt reeixida i personal, i assistí, a Bayreuth, a les representacions de L’anell del Nibelung, que no el convencé totalment. Retornat a Rússia, compongué en només tres setmanes la fantasia simfònica Francesca da Rimini, estrenada a Moscou el 1877. Aquesta obra assenyalà la direcció de les obres següents amb la cerca de l’expressió portada fins al paroxisme i l’abandó progressiu de la forma sonata, no apropiada ja a la recerca efectista i a la pèrdua del desenvolupament orgànic de les obres en favor de la narració argumental.
El 1877 s’inicià una relació singular entre el compositor i la vídua Nadežda von Meck, la qual coneixia des de les seves primeres produccions. Els contactes, que duraren més de catorze anys, es mantingueren només per correspondència, ja que Nadežda evità sempre qualsevol contacte personal. De fet, ni l’un ni l’altra no volien cap mena de contacte físic amb el sexe contrari: l’homosexualitat de Cajkovskij el bloquejava de qualsevol tracte amb les dones i el tancava exclusivament en la música; per la seva banda, Nadežda convertí Cajkovskij en una figura despersonalitzada a qui feia tota mena de confidències. Mentre el compositor treballava en la Quarta simfonia, rebé una arrauxada declaració d’amor d’Antonina Mil’ukova. Malgrat que Cajkovskij li confessà que ell mai no podria estimar-la, acceptà un matrimoni sense cap relació física. Un cop Antonina acceptà el tracte, es casaren el 18 de juliol. Tot just després del casament, s’allunyà de la seva dona sota pretextos diversos, i el retrobament produït en retornar a Moscou per a l’inici del curs el dugué al punt d’un col·lapse nerviós i a un intent de suïcidi. El diagnòstic mèdic dictaminà que l’única solució era que el compositor no veiés mai més la seva dona. Se separaren, i Cajkovskij començà un viatge per Europa mentre von Meck, coneixedora del patiment del compositor, li passava una pensió que li permeté subsistir.
El 1878 la Quarta simfonia i l’òpera Eugeni Oneguin, ambdues compostes durant la tumultuosa relació amb Antonina, ja eren enllestides. En una carta que el compositor adreçà a la seva protectora li indicava que, rere aquestes obres, existia un veritable programa vinculat amb els esdeveniments vitals dels darrers anys. Així, el tema que obria la Quarta simfonia simbolitzava el destí. Tot i la relativitat amb la qual s’han de prendre les confessions del compositor, sense cap mena de dubte aquesta fou una de les millors simfonies que escriví, amb un fascinant primer moviment basat en l’esquema de forma sonata però amb una manipulació harmònica del tot excepcional. Pel que fa a l’òpera Eugeni Oneguin, Cajkovskij seguí l’obra d’A.S. Puškin, una història d’amor frustrat, amb escenes de la vida a la Rússia rural i urbana, i una música marcada pel gust per la música popular i per un tractament rococó. Es tracta d’una de les seves millors produccions, on la línia melòdica reeixí des del punt de vista dramàtic, i en la qual aconseguí crear veritables caràcters humans reals, com en el cas de Tatiana. L’obra no presenta, però, cap mena d’efecte escènic, i en l’estrena, l’any 1879, produí una pobra impressió. Abans de retornar a Rússia, assessorat pel violinista Y. Kotek, compongué el Concert per a violí i orquestra, esbossat només en onze dies i que dedicà a Leopold Auer. Aquest trobà l’obra virtuosística i es negà a interpretar-la, per la qual cosa no s’estrenà fins el 1881, a Viena. La vàlua melòdica de l’obra i l’expressivitat del solista la converteixen en una de les grans composicions de Cajkovskij. De retorn a la seva pàtria, es trobà amb un munt de problemes generats pel divorci amb la seva muller, que el dugueren a recloure’s en un petit cercle d’amics i familiars. La seva producció es ressentí del llarg i traumàtic procés, amb obres que ratllen l’estètica de saló. Escriví La donzella d’Orleans, una òpera basada en Schiller, i durant un viatge per Itàlia començà el Caprici italià (1880), influït per obres meridionals de Glinka. Enmig d’una crisi de composició, el 1880 escriví l'Obertura1812 per a l’Exposició de Moscou, i la Serenata per a cordes, obra sorgida d’un gran impuls interior. Compongué a continuació una nova òpera, Mazepa, i un trio amb piano per a Nadežda von Meck, que mantenia un grup de músics a casa seva, on la part de piano era interpretada pel jove C. Debussy. Entre el 1884 i el 1890 hi hagué una represa de la seva capacitat creadora. Rebé una condecoració del tsar per Mazepa, i Eugeni Oneguin triomfà finalment a Peterburg. En contacte amb Balakirev compongué Manfred, inspirat en una obra de lord Byron. Feu un conjunt de gires de concerts per Europa, on entrà en contacte amb J. Brahms. El 1888 inicià la composició de la Cinquena simfonia, seguint una estructura convencional. Com en altres obres, destaca la riquesa melòdica dels temes, la manipulació harmònica i un poderós finale. L’obra s’estrenà a Praga, juntament amb Hamlet, dirigida pel mateix compositor. Tornant de Praga començà a treballar en un nou ballet, La bella dorment, que acabà durant una nova gira de concerts per Europa. Petipa s’encarregà novament de la coreografia, realitzada sobre uns personatges traçats amb precisió pel compositor, que assolí una ambientació musical molt encertada. L’òpera La dama de piques, encarregada pel cantant Nikolaj Figner, es començà el 1890. Basada en una història de Puškin, hi reapareix l’obsessió pel destí, en una de les pàgines operístiques més ben escrites pel compositor, malgrat que es tracta d’una obra molt desigual. Al cap de poc temps la relació entre Mme. von Meck i el compositor es trencà. Els darrers anys de la vida de Cajkovskij foren temps d’èxit. Li encarregaren un nou ballet, El trencanous, realitzà una gira pels EUA i compongué una nova òpera, Iolanta. Malgrat que rebé moltes imposicions sobre com havia d’ésser la música del ballet, basat en un conte de fades d’A. Dumas, aconseguí, a partir d’un llenguatge simple i una harmonia de vegades gairebé infantil, una manipulació instrumental excepcional que emprava la celesta, un instrument que feia poc havia descobert a París. Els honors continuaven arribant: fou nomenat membre de l’Acadèmia Francesa, i doctor honoris causa a Cambridge. Després de convertir una simfonia en el Tercer concert per a piano, inicià una nova obra, la Simfonia Programàtica, amb un pla que incloïa la trajectòria de la vida i un finale que era la mort per col·lapse. Interpretada per primera vegada el 1893, l’endemà de l’estrena li proposaren que li posés el sobrenom de Patètica. L’obra fluctua entre els extrems expressius i dinàmics. El primer moviment conté un gran desenvolupament, en els moviments centrals hi ha un vals -habitual en altres simfonies-, i el darrer moviment és una de les més notables expressions d’angoixa i tristesa. Nou dies més tard morí envoltat de circumstàncies tèrboles, segurament enverinat per arsènic.
Obra
Òpera
Vojevoda, op. 3 ('El voivoda', 1867-68); Opri cnik ('El soldat de la guàrdia', 1870-72); Kuznets Vakula, op. 14 ('Vakula el ferrer', 1874); Eugeni Oneguin, op. 24 (1877-78); Orleanskaja Deva ('La donzella d’Orleans', 1878-79, rev. 1882); Mazepa (1881-83); Cerevi cki ('Les sabatilles', 1885); Carodejka ('La fetillera', 1885-87); La dama de piques, op. 68 (1890); Iolanta, op. 69 (1891)
Ballet
El llac dels cignes, op. 20 (1875-76); La bella dorment, op. 66 (1888-89); El trencanous, op. 71 (1891-92)
Música escènica
La dama de neu, op. 12 (1873); Romeu i Julieta (1883)
Orquestra
Danses característiques (1864-65); 6 simfonies: núm. 1, sol m, op. 13, Somnis d’hivern (1866, rev. 1874); núm. 2, do m, op. 17, Petita Rússia (1872, rev. 1879-80); núm 3, re M, op. 29, Polonesa (1875); núm. 4, fa m, op. 36 (1877-78); núm. 5, mi m, op. 64 (1888); núm. 6, si m, op. 74, Patètica (1893); 3 concerts per a pno. i orq.: núm. 1, si ♭ m, op. 23 (1874-75); núm. 2, sol M, op. 44 (1879-80); núm. 3, mi ♭ M, op. 75 (1893); Fantasia de concert, pno. i orq., op. 56 (1884); Concert per a violí, re M, op. 35 (1878); Serénade mélancolique, vl. i orq., op. 26 (1875); Valse-Scherzo, vl. i orq., op. 34 (1877); Variacions sobre un tema rococó, vlc. i orq., op. 33 (1876); Pezzo capriccioso, vlc. i orq., op. 62 (1887); La Tempesta, fantasia simfònica, op. 18 (1873); Francesca da Rimini, fantasia simf., op. 32 (1876); Marxa eslava, fantasia simf., op. 31 (1876); Sérénade, instr. c., op. 48 (1880); 1812, Ceremonial Oberture, op. 49 (1880); Manfred, fantasia simf., op. 58 (1885); Fatum, poema simf., op. 77 (1868); Romeu i Julieta, obert. (1869; rev. 1870, 1880); Caprici italià, op. 45 (1880); 5 suites simfòniques: núm. 1, re M, op. 43 (1979-79); núm. 2, do M, op. 53 (1883); núm. 3, sol M, op. 55 (1884); núm. 4, Mozartiana, op. 61 (1887); El trencanous, op. 71a (1892)
Cambra
3 quartets de corda: núm. 1, re M, op. 11 (1871); núm. 2, fa M, op. 22 (1874); núm. 3, mi ♭ m, op. 30 (1876); Souvenir d’un lieu cher, vl., pno., op. 42 (1878); Trio per a piano, la m, op. 50 (1881-82); Souvenir de Florence, sxt. c., op. 70 (1887-90, rev. 1891-92)
Piano
Sonata, do# m, op. 80 (1865); Dues peces (Scherzo à la russe; Impromptu), op. 1 (1867); Souvenir de Hapsal, op. 2 (1867); Valse caprice, re M, op. 4 (1868); Valse scherzo, op. 7 (1870); Romance, fa m, op. 5 (1868); Capriccio, sol ♭ M, op. 8 (1870); Trois morceaux, op. 9 (1870); Deux morceaux, op. 10 (1871); Six morceaux, op. 19 (1873); Six morceaux, op. 21 (1873); Les saisons, op. 37b (1875-76); Album pour enfants, 24 pièces faciles (à la Schumann), op. 39 (1878); Douce morceaux, op. 40 (1878); Sonata, sol M, op. 37 (1878); Six morceaux, op. 51 (1882); Dix-huit morceaux, op. 72 (1893); Dumka: escena rústica russa, op. 59 (1886)
Cor
Litúrgia de Sant Joan Crisòstom, op. 41 (1878); Vespres, op. 52 (1881-82); K radosti ('Joia', 1865); Cantata per al bicentenari del naixement de Pere el Gran (1872); Moskva ('Moscou', 1883), cantata de coronació
Altres obres vocals
Mezza notte, 1 o 2 v. i pno. (1855-60), 12 reculls de cançons (op. 16, 25, 27, 28, 38, 47, 57, 60, 63, 65, 73, 1869-93), 1 recull de cançons infantils, op. 54 (1881-84), Sis duets, op. 46 (1880)
Bibliografia
- Abraham, G.: The Music of Tchaikovsky, Norton, Nova York 1974
- Brown, D.: Tchaikovsky: The Early Years, 1840-1874, Norton, Nova York 1978
- Brown, D.: Tchaikovsky: The Crisis Years, 1874-1878, Norton, Nova York 1982
- Tchaikovsky, P.I.: Letters to his Family: an Autobiography, Stein & Day, Nova York 1981