Vida
Fill d’un enginyer agrònom, la seva mare l’acostà molt aviat al món dels sons i li donà els primers rudiments musicals i pianístics. A sis anys ja havia compost la seva primera peça, un galop, que fou seguida d’altres de caràcter dansable, i fins i tot d’una petita òpera en versió piano, El gegant, escrita quan tenia nou anys.
Els inicis
Al gener del 1902 els seus pares el presentaren a S. Tanejev, que, impressionat, el recomanà a R. Glière, el qual els estius del 1902 i el 1903 viatjà a Sontsovka per ensenyar el petit Sergej. El 1904 Prokof’ev ingressà al Conservatori de Sant Petersburg, on fou alumne d’A. L’adov (harmonia i contrapunt), N. Rimskij-Korsakov (instrumentació) i Winkler (piano). Allà conegué B. Asaf’ev i N. M’askovskij, amb qui establí una duradora amistat. Tret del piano, no aconseguia notables progressos en les altres matèries, si bé ja assajava audàcies harmòniques, després d’entrar en contacte amb la música de R. Strauss, R. Wagner i C. Debussy, i de seguir amb admiració l’evolució de músics com A. Skr’abin o M. Reger. El 1908 debutà en els "Vespres de Música Contemporània", on presentà l’obra Set peces per a piano, la setena de les quals és la celebrada Suggestion diabolique. El 1909 es diplomà i deixà les classes de composició, però continuà l’estudi del piano amb Anna Jesipova, que li aportà una magnífica tècnica pianística, i de direcció orquestral amb N. Cerepnin. Acabà aleshores la seva Sonata per a piano núm. 1, opus 1, molt amarada de romanticisme tardà, que havia començat el 1907 i que s’estrenà al cap de tres anys. El 1911 tingué lloc l’estrena de les dues primeres obres simfòniques, Somnis i Tardoral, en què la influència de Strauss i Skr’abin és clara i notable. També del 1911 és la composició del Concert per a piano núm. 1, que s’estrenà el 1912, any en què escriví la Toccata, opus 11, per a piano, i la Sonata núm. 2, molt més sòlida que l’anterior. D’aquesta mateixa època és la primera òpera, Maddalena (1911-13), en un sol acte, amb algunes vacil·lacions, però amb impuls creatiu. El 1913 donà a conèixer el Concert per a piano núm. 2, revisat el 1923 en versió definitiva. Aquest concert ja presenta una bona part dels ingredients del Prokof’ev més conegut: melodies fàcils de retenir, colorismes eficaços i brillants, contrastos efectistes, ritmes percudits i un àgil i airós pianisme amb belles cadències per al lluïment del solista. El 1914 guanyà el Premi Rubinstein interpretant un concert propi, cosa inhabitual que originà un cert escàndol entre el tradicionalisme imperant. Viatjà tot seguit a Londres, on S. de Diaghilev li encarregà un ballet inspirat en l’antiguitat pagana. Prokof’ev compongué una partitura d’un colorisme encès i una rítmica insistent que, un cop acabada, Diaghilev rebutjà per la feblesa de l’argument. El músic començà a fer, llavors, el que es convertí en una pràctica habitual seva: la creació de suites a partir d’obres majors. D’aquest ballet, Alla i Lolly, en tragué la Suite escita. En compensació, l’empresari dels Ballets Russos li encarregà un nou ballet, que fou Šut (‘El bufó’, 1915-20). Mentrestant viatjà a Itàlia, on entrà en contacte amb el futurisme. En aquests anys tragué a la llum peces per a piano com les conegudes Visions fugitives (1915-17), la Simfonia clàssica (1916-17) o algunes cançons com els Cinc Poemes, opus 23 (1915), i començà a escriure una òpera força més ambiciosa, El jugador, a partir de la novel·la de F. Dostojevskij.
La Revolució des de fora
Amb l’esclat de la Revolució Russa, Prokof’ev es mostrà caut, la celebrà i compongué la cantata Són set (1917-18) per respondre a la instauració del nou règim, del qual procurà allunyar-se sense trencar els lligams propis d’un compositor ja reconegut internacionalment. El 1917 havia enllestit les sonates per a piano núm. 3 i 4 a partir de vells quaderns, i començà a viatjar fora del país en gires de concerts arreu del món. El 1918 anà als Estats Units, el 1921 a la Gran Bretanya, el 1922 a Ettal (Alemanya) i el 1923 s’instal·là a París. Durant aquests anys de mobilitat i concerts, escriví, malgrat tot, la seva òpera més famosa i representada, L’amor de les tres taronges, una evocació fascinant del món dels contes que no amaga una àcida ironia respecte a les estructures de poder i a les intrigues cortesanes. Els elements grotescos, molt ben subratllats per la paleta orquestral, han fet d’aquesta adaptació del conte de Carlo Gozzi un èxit de públic, malgrat la crítica que conté contra crítics i espectadors. També el fet d’estrenar-se a Chicago el 1921 contribuí a una immediata fama que s’escampà per Europa, tot i ensopegar a Nova York i no agradar gens a I. Stravinsky. Sempre lliurat a nous projectes, acabà tot seguit el Concert per a piano núm. 3 (1917-21), en el qual el lirisme exquisit manté un sa equilibri amb una rítmica martellejant i canviant que desemboca en una diàfana lluminositat. El 1923 es casà amb Lina Codina, una soprano d’ascendència catalana, amb qui tingué dos fills, Sv’atoslav i Oleg.
En aquesta època treballava intensament en la seva òpera més complexa, L’àngel de foc, iniciada el 1919 i acabada el 1927. A partir del 1923, la seva música jugà més sovint amb la politonalitat i les harmonies asprament dissonants, amb una voluntat clarament innovadora i vitalista (adquirida probablement a través del futurisme italià), com es palesa en la Sonata núm. 5, per a piano, en la Simfonia núm. 2 o en el ballet Le pas d’acier (1925-26). El 1927 retornà a Rússia per a una gira de concerts, ja que les noves autoritats intentaven atreure’l a l’òrbita de la nova música soviètica que havia d’admirar el món. Abans de quedar-se definitivament a la Unió Soviètica i abandonar l’agressivitat harmònica i orquestral i les influències occidentals en favor d’un vivaç lirisme d’alt nivell emotiu i unes fórmules musicals més senzilles, encara escriví pàgines de notable interès creatiu, com la Simfonia núm. 3 (1928), amb material de L’àngel de foc, i la Simfonia núm. 4 (1930), feta a correcuita per encàrrec de la Simfònica de Boston amb material del ballet que acabava de compondre, L’enfant prodigue (1928-29), enllestit a París per als Ballets de Diaghilev. La seguiren els dos últims concerts per a piano (1931 i 1932), que mantenen encara un notable vigor juvenil, però amb una mica menys de brillantor.
Sota el règim soviètic
Ja instal·lat a la Unió Soviètica, es llançà a la creació de la seva partitura més coneguda i aplaudida, el ballet Romeu i Julieta (1935-36), on es troben reunits els seus millors trets estilístics i inventius, i del també conegudíssim conte Pere i el llop (1936). Del mateix any és el Concert de violí núm. 2. Aquestes obres mostren un Prokof’ev pletòric, fervent, feliç i en principi entusiasta del model socialista. El 1937 se li demanà una contribució al centenari de la mort d’A. Puškin, i respongué a la crida amb tres partitures simfòniques: Eugeni Oneguin (música d’escena), Boris Godunov i La dama de piques (música per al film). Si durant el període 1933-37, tot i haver retornat a Rússia, no deixà encara els concerts i recitals fora del país, després del 1938, any en què acabà el Concert per a violoncel, opus 58, el retorn esdevingué tristament definitiu, ja que no el deixaren sortir més. Tot i així, Prokof’ev gaudí durant uns quants anys del vistiplau dels comissaris musicals, amb la composició de la Cantata al 20è aniversari de la Revolució d’Octubre (1936-37), l’Himne a Stalin (1939) o l’òpera sobre el poble treballador Sem’on Kotko (1939), escrita per exaltar el patriotisme dels soviètics, però que provocà algunes reticències polítiques. Ben al contrari que la música per a la pel·lícula de S. Eisenstein Aleksandr Nevskij (1938-39), convertida després en cantata i que gaudí d’un treball en paral·lel amb el muntatge, la segona col·laboració amb Eisenstein, la magna producció d’Ivan el Terrible (1942-45), ja enmig del conflicte bèl·lic que concità la malfiança del règim estalinista, li valgué també la crítica a la seva música. Aquestes obres de bona voluntat soviètica, però, no obstaculitzaren l’impuls creatiu del Prokof’ev més personal i enginyosament divertit, tal com es mostra en Les esposalles al convent (1940).
L’any 1941 l’Alemanya nazi declarà la guerra a Rússia, i Prokof’ev fou evacuat a les repúbliques del sud de l’URSS, juntament amb Mira Mendelsohn, la dona que, un cop separat de Lina, fou la seva llibretista i companya fins a la mort. En aquest període veieren la llum algunes de les seves obres més importants: el ballet La Ventafocs (1940-44), l’òpera Guerra i pau (1941-52), les ’sonates de guerra’ —d’un exaltat dinamisme i agressivitat percussiva— o la Simfonia núm. 5 (1944), de gran poder exaltador, que el músic considerava el cim del seu treball i un cant a l’home lliure i feliç.
L’última dècada
Amb el final de la guerra, que Prokof’ev celebrà amb una oda musical, i l’inici de la guerra freda, la seva vida feu un tomb. D’una banda, la seva salut començà a minvar i això l’obligà a reduir el volum de la seva producció. De l’altra, les dures crítiques oficials contra la seva obra, jutjada de formalista, no l’ajudaren precisament a recuperar la salut. Després de la composició de la Sonata per a piano núm. 9 (1947), diferent de les altres per la seva buscada simplicitat i serena reflexió, i de la Simfonia núm. 6, d’idèntica naturalesa, Prokof’ev tastà el rigor del règim estalinista. L’"afer Prokof’ev" esclatà amb l’estrena de l’òpera La història d’un home real (1947-48), però ja abans (febrer del 1948), a propòsit de la condemna de l’òpera de V. Muradeli La gran amistat, el Comitè Central del Partit Comunista havia advertit els músics contra "l’orientació formalista i antipopular" d’alguns compositors que escrivien obres "estranyes al poble soviètic i als seus gustos estètics". Entre aquests compositors hi havia Prokof’ev, al costat de D. Šostakovič, A. Khačaturjan, G. Popov i d’altres. El decret d’A. Ždanov perjudicà seriosament la música russa d’aquells anys; la vena creativa de molts artistes de gran vàlua hagué de sotmetre’s als dictats polítics del Partit. L’òpera de Prokof’ev fou considerada errònia des del punt de vista ideològic i artístic, sense relació amb la vida real i pròpia de qui viu en una "torre de vori". Davant d’aquests atacs, el músic respongué amb un ballet popular basat en un conte, La flor de pedra, obra sense tremp ni gaire inventiva, i amb la cantata En defensa de la pau (1950). Però guardà la seva millor inspiració per a la Sonata per a violoncel i piano (1949). A més, revisà el Concert de violoncel, que es transformà en la Simfonia concertant, i, amb la salut molt malmesa, enllestí la composició d’un poema festiu i la Simfonia núm. 7 (1951-52).
La principal virtut de Prokof’ev fou la de saber aprofitar la seva immensa curiositat per l’expressivitat musical de les emocions humanes, tant des de vessants humorístics com dramàtics. Mentre pogué treballar amb total llibertat, escriví una música vitalista, marcada per un profund dinamisme i una explotació de les més diverses fórmules rítmiques, però no exempta del lirisme més extremat i tendre. En aquest sentit cal esmentar la delicadesa de bona part de les seves cançons.
Obra
Música escènica
Maddalena, òpera, op. 13 (inac., 1911-13); Šut, ballet, op. 21 (‘El bufó’, 1915, rev. 1920); Igrok, òpera, op. 24 (‘El jugador’, 1915-16; 2a versió, 1927-28); L’ubov’ k tróm apel’sinam, òpera, op. 33 (‘L’amor de les tres taronges’, 1919); Ognennyj angel, òpera, op. 37 (‘L’àngel de foc’, 1919-23, rev. 1926-27); Le pas d’acier, ballet, op. 41 (1925-26); L’enfant prodigue, ballet, op. 46 (1928-29); Sur le Borysthène, ballet, op. 51 (1930-31); Romeu i Julieta, ballet, op. 64 (1935-36); Eugeni Oneguin, mús. inc., op. 71 (1936); Boris Godunov, mús. inc., op. 70 bis (1936); Sem’on Kotko, òpera, op. 81 (1939); Obrucenije v monastyre, òpera, op. 86 (‘Les esposalles al convent’, 1940); Zduška (‘La Ventafocs’), ballet, op. 87 (1940-44); Voyna i mir, òpera, op. 91 (‘Guerra i pau’, 1941-47, rev. d 1952); Povest’ o nastojašcem celoveke, òpera, op. 117 (‘La història d’un home real’, 1947-48); Skaz o kammenom cvetke, ballet (‘La flor de pedra’, 1948-50)
Orquestra
Sinfonietta, op. 5/48 (1909-29); Esquisse automnale, op. 8 (1910); 5 concerts pno. i orq. (núm. 1, re♭ M, op. 10, 1911-12; núm. 2, sol m, op. 16, 1912-13, rev. 1923; núm. 3, do M, op. 26, 1917-21; núm. 4, si♭ M, op. 53, mà esquerra, 1931; núm. 5, sol M, op. 55, 1932); Suite escita, op. 20 (1914); 7 simfonies (núm. 1, ’Simfonia Clàssica’, op. 25, 1916-17; núm. 2, re m, op. 40, 1924; núm. 3, do m, op. 44, 1928; núm., 4, do M, op. 47, 1929-30; núm. 5, si♭ M, op. 100, 1944; núm. 6, mi♭ m, op. 111, 1945-47; núm. 7, do n m, op. 131, 1951-52); 2 concerts vl. i orq. (núm. 1, re M, op. 19, 1916-17; núm. 2, sol m, op. 63, 1935); Obertura ’Americana’, op. 42 (1926); Divertimento, op. 43 (1925-29); Cançó simfònica, op. 57 (1933); Suite del ’Tinent Kijé’, op. 60 (1934); Jegipetskije noci, op. 61 (‘Nits egípcies’, 1934); 2 concerts vlc. i orq. (núm. 1, mi m, op. 58, 1933-34, rev. 1938; núm. 2, mi m, 1950-51, rev. com a Sinfonia Concertante, op. 125, 1952); Pere i el llop, narrador, orq., op. 67 (1936); Obertura russa, op. 72 (1936); Suite, 1941, op. 90 (1941)
Cambra
Obertura sobre temes hebreus, cl., pno., qt. de c., op. 34 (1919; versió orquestral, 1934); Quintet de vent, op. 39 (1924); 2 qt. de c. (núm. 1, op. 50, 1930; núm. 2, op. 92, 1941-42); Sonata, 2 vl., op. 56 (1932)
Piano
Quatre peces, op. 3 (1907-11); Quatre peces, op. 4 (1908-12); Deu peces, op. 12 (1908-13); 10 sonates (entre les quals: núm. 1, fa m, op. 1, 1909; núm. 5, do M, op. 38, 1923, rev. com a op. 135, 1952-53; núm. 6, la m, op. 82, 1940; núm. 7, si♭ (1939-42); núm. 8, si♭ M, op. 84, 1939-44; núm. 9, do M, op. 103, 1947); 4 Études, op. 2 (1909); Sarcasmes, op. 17 (1912-14); Visions fugitives, op. 22 (1915-17); Dues sonatines, op. 54 (1931); Pensées, op. 62 (1933-34); Deu peces de Romeu i Julieta, op. 75 (1937)
Altres obres instrumentals
2 sonates vl. (núm. 1, op. 80, 1938-46; núm. 2, segons Suite, 1941, op. 90); Sonata, fl., op. 94 (1943); Sonata, vlc., op. 119 (1949)
Cor
Semero ikh, T., cor, orq., op. 30 (‘Són set’, 1917-18, rev. 1930); Cantata al 20è aniversari de la Revolució d’Octubre, orq., banda, perc., doble cor, op. 74 (1937); Cants dels nostres dies, cor, orq., op. 76 (1937); Aleksandr Nevskij, MS., cor, orq., op. 78 (1939); Ballada o mal’cike, ostavšems’a neizvestnym, cor, orq., op. 93 (‘Balada d’un nen desconegut’, 1942-43); Zimnij kost’or, narradors, cor infantil, orq., op. 122 (‘Foguera d’hivern’, 1949-50); Na straže mira, oratori, MS., narradors, cor, cor infantil, orq., op. 124 (‘En defensa de la pau’, 1950)
Cançó
Gadtcij ut’onok, op. 18 (‘L’aneguet lleig’, 1914); Cinc poemes, op. 23 (1915); Cinc cançons sobre poemes d’A. Akhmatova, op. 27 (1916); Cinc melodies sense paraules, op. 35 (1920); Set cançons, op. 79 (1939); Dotze cançons populars russes, op. 104 (1944); Dos duets, cançons populars russes, T., B., pno., op. 106 (1945)
Música per a cinema
El teniente Kijé (Franzimmer 1934); Aleksandr Nevskij (S. Eisenstein 1939); Ivan el Terrible (S. Eisenstein 1945)
Bibliografia
- Dorigné, M.: Prokofiev, Fayard, París 1994
- Prokofiev, S.: Voyage en URSS. 1927, Actes Sud, 1991
- Samuel, C.: Prokofiev, Seuil, Solfèges, París 1960