Deixeble de Hilding Rosenberg, les seves primeres obres manifesten l’empremta de la tradició musical nòrdica de C. Nielsen i J. Sibelius. Interessat en les qüestions estructurals sorgides de l’ús de la polifonia, analitzà, juntament amb altres membres del Monday Group, l’anomenada "nova objectivitat" de Paul Hindemith, materialitzada en el seu Concerto Grosso (1944), basat en un llenguatge neobarroc. A partir del 1946, la seva visió musical s’amplià interessant-se en les contribucions realitzades per B. Bartók, I. Stravinsky i la Segona Escola de Viena. En aquest període començà a col·laborar amb el poeta Erik Lindegren. Fruit d’aquesta col·laboració fou l’obra simfonicocoral I speglarnas sal ('A la sala dels miralls') del 1951. Fascinat per l’expressionisme d’obres com Pierrot Lunaire i pel seu estil sprachgesang, desenvolupà un particular recitatiu amb orquestra, que, de vegades, s’ha identificat amb el neoexpressionisme present en l’esmentada obra. Els darrers anys s’interessà per la música electroacústica i compongué Altisonans (1966), una obra per a cinta.