Alumne del seu pare en un primer moment, continuà la seva formació musical a Praga, on també estudià dret. El 1781 anà a Viena, on conegué W.A. Mozart, J. Haydn, J.G. Albrechtsberger i K. Ditters von Dittersdorf. Estant al servei del príncep Ruspoli, pogué estudiar a Nàpols amb G. Paisiello i N. Sala. Després d’anar a París i Londres, retornà a Viena per a treballar a la cort (1793-1803). El fet de ser secretari del comte Franz von Fünfkirchen li permeté executar algunes de les seves simfonies. A partir del 1804, i fins el 1831, fou mestre de capella als teatres de la cort. Bon imitador de l’estil de Haydn, es van arribar a publicar partitures seves amb el nom del músic austríac; teatralment el seu model fou Mozart. Es mantingué lligat a l’estil rococó del Classicisme vienès, que ja caducava, i en pocs anys la seva fama decaigué. La seva música té, però, una vivacitat i una invenció compositiva rica i sumptuosa. De les seves òperes anteriors al 1811, any en què estrenà encara amb èxit Der Augenartz ('L’oculista'), cal destacar Emerika (1807) o Der betrogene Betrüger ('L’estafador estafat', 1810). Posteriorment, estrenà Il finto Stanislao (Milà, 1818), tema que Verdi reprengué anys després, o Der blinde Harfner ('L’arpista cec', 1827), entre altres òperes i singspiele. També posà música al Wilhelm Tell de F. von Schiller. Part de la seva obra és religiosa, amb 12 misses i motets i graduals; però destacà sobretot en el conreu de la simfonia (és autor de 39 composicions) i de la serenata. Igualment notable és la seva producció de trios i quartets.