Els anys de joventut
Inicià els estudis amb el seu pare, però aquest de seguida el confià a Pavel Križ-kovský, que havia estat alumne seu i era mestre de cor al convent dels agustins de Brno. El jove Janácek fou becari en aquesta institució, d’on sortí diplomat a divuit anys, després d’haver ocupat el lloc de Križkovský quan aquest fou traslladat a Olomouc. La societat coral Svatopluk, cor d’homes fundat el 1868, el posà al capdavant del grup el 1873, i per a aquest conjunt coral escriví, sota la influència del seu mestre, les primeres peces, que seguien models populars. L’any següent, per tal de seguir cursos de perfeccionament, es traslladà a Praga, on freqüentà l’escola d’orgue, feu amistat amb A. Dvorák i col·laborà en la revista "Cyril" (després anomenada "Cecilie"), tot escrivint cròniques. Les dificultats econòmiques l’obligaren, però, a tornar a Brno. D’aquesta època, i deutores de la influència de Dvorák, són la Suite, per a corda (1877), i Idylla ('Idil·li', 1878), una altra suite en set moviments. Tornà a fer-se càrrec de la societat Svatopluk, però la deixà aviat per anar a dirigir el cor de la Beseda Brnenská i impartir classes a l’institut de la ciutat. Paral·lelament, anà aprofundint els seus coneixements teòrics, seguint l’estètica de J. Durdik i R. Zimmermann, i buscant noves perspectives en la psicologia musical de W. Wundt i la fisioacústica de H. von Helmholtz. La intenció era trobar, de forma científica, les bases per a alliberar l’harmonia de l’engavanyament de la tonalitat. D’aquests estudis, ben aviat en sorgí la convicció que qualsevol acord pot succeir-ne un altre, independentment de les normes establertes per a la concatenació harmònica, de tal manera que la història de la música no seria sinó la història de l’adaptació de la nostra oïda a les dissonàncies en un grau cada cop més elevat. El 1879 deixà Brno per anar a Leipzig, i després a Viena, on, a part de seguir cursos de perfeccionament, actualitzà els seus coneixements de literatura musical moderna. El 1881, de nou a Brno, es casà amb Zdenka Schulz, i de la unió nasqueren dos fills: Olga i Vladimir. Per a la seva promesa, el 1880 havia escrit les Variacions per a Zdenka, una partitura senzilla per a piano, però de notable factura. El mateix 1881 fundà una escola d’orgue, que dirigí fins el 1919. En aquesta època amplià també la seva tasca, i com a director de cor i d’orquestra interpretà sobretot autors moderns, tant txecs com estrangers.
La recerca folklòrica, patriotisme i democràcia
El 1886, tot i que ja el coneixia d’abans, establí amistat amb František Bartoš, que esdevingué molt fecunda en el terreny de la recerca sobre el folklore moravià. Tots dos emprengueren una tasca de grandioses proporcions que es reflectí en la recollida, anàlisi, transcripció i publicació de material folklòric dels pobles de Moràvia. Janácek s’hi apassionà tant, que volgué estendre els objectius a una compilació de cants populars de totes les nacions eslaves, una mena de panorama complet de la música popular eslava. Aquestes recerques aviat feren costat als anteriors estudis sobre la llibertat dels acords i s’integraren en la investigació que dugué a terme sobre la corba melòdica del llenguatge parlat. D’aquí sorgí el seu particular i eficaç tractament de la declamació realista, tan present en les seves òperes. Tot plegat tingué efectes sobre la seva escriptura orquestral, perquè, a la formulació nacionalista de la música, hi afegí una originalitat inventiva de caràcter inconformista quant a la dissonància en el terreny expressiu, cosa que li valgué algunes crítiques a l’època de l’estrena del ballet Rákos Rákoczy (1891).
Però l’ambient cultural d’aquells anys no deixà de conformar les actituds socials i artístiques de Janácek. La figura de Thomas G. Masaryk, líder polític i també literari, i el seu pes en el panorama cultural del tombant de segle foren summament importants per al músic, com també ho foren els corrents literaris que es produïen al si de la comunitat d’expressió txeca. Les idees materialistes, en la seva plasmació naturalista, barrejades amb un determinisme més aviat pessimista i una reacció burgesa contra el liberalisme feliç i la tradició germànica, cristal·litzaren en una generació d’escriptors i poetes de marcat i encès esperit nacionalista. Aquesta línia, amb poetes com ara S. Cech i E. Krásnohorská, coexistí amb una tendència més cosmopolita i neoromàntica (J. Vrchlický i J. Zeyer, que, malgrat tot, adoptaren també actituds més o menys nacionalistes) i continuà en un vessant molt més realista amb autors com Petr Bezruc, cultivador de la poesia cívica i social. Aquests autors foren el suport literari d’un bon grapat d’obres al llarg de la vida de Janácek. Entre les peces d’aquests anys cal esmentar l’òpera Šárka (1887; amb text de Zeyer), les Tres peces corals per a homes (1888; sobre poemes de Krásnohorská) i la cantata Amarus (1897; text de Vrchlický). Però fou Gabriela Preissová qui aportà els textos més importants, tant per a l’acte únic de Pocátek románu ('Inici de novel·la', 1891) com per a Jenufa. Els viatges que feu a Rússia i Polònia, el posaren en contacte amb els respectius nacionalismes, que li aportaren nous elements per a la seva eslavofília. La seva activitat etnofònica no s’aturà: organitzà la secció de música moraviana per a l’Exposició etnogràfica de Praga del 1895 i compongué les famoses Lašské tanse ('Danses de Lašsko', 1889-90). Al principi del segle XX trobà temps per a editar 2 057 cants moravians (1901) i escriure assaigs sobre els cants nacionals o sobre la combinació d’acords, text aquest darrer que acabà convertint-se en el volum Úplná nauka o harmonii ('Tractat complet d’harmonia', 1912-13).
Les primeres grans obres
Jenufa (originalment Její pastorky na, ’La seva fillastra'), començada segurament el 1894, acabada al principi del 1903 i estrenada l’any següent, representa, malgrat totes les dificultats de composició i estrena, el primer puntal d’envergadura de l’obra operística de Janácek. La trama gira a l’entorn de la gelosia, tema que ja havia utilitzat per a una peça coral del 1888, Žárlivec ('El gelós'), i per a l’obertura simfònica (potser ja pensant en l’òpera) Žárlivost ('Gelosia', 1894). El tractament del text en prosa, de marcat caràcter naturalista, busca, com diu el músic, "crear una melodia de la parla darrere de la qual aparegui, com miraculosament, un ésser humà situat en una fase concreta de la seva vida". Això significa deixar-se portar per una expressivitat espontània, basada en la dialèctica que s’estableix entre llengua i música, i en la seva correspondència física i psíquica. El mètode emprat per Janácek descansa en l’ús del leitmotiv, però el desplegament del teixit sonor es fa a base de nuclis temàtics que es repeteixen de forma insistent, creant així sensacions fisiològiques. La seva escriptura és plena de dobles barres de repetició que agrupen molt pocs compassos, i això tant en obres orquestrals (Taras Bulba) com en peces de cambra (els quartets), de manera que es converteix pràcticament en un estilema propi del seu llenguatge musical. Un cop estrenada a Brno, Jenufa i la seva redempció per amor no conegueren l’èxit indiscutible fins el 1916.
Els cinquanta anys
L’acabament de Jenufa al principi del 1903 coincidí amb la mort, a vint-i-un anys, de la seva filla Olga. En memòria seva, escriví l'Elegie na smrt dcery Olgy ('Elegia en la mort de la meva filla Olga'). El fet que Jenufa tingués problemes de representació no significà que es quedés inactiu en el terreny de l’òpera. El 1904 ja treballava en Osud ('El destí'), amb llibret seu, basat en una situació personal que s’havia esdevingut al balneari de Luhacovice, on conegué Kamila Urválková, una dona que el trasbalsà, i la qual sublimà en l’òpera. També aquest cop hi hagué problemes d’estrena a causa de malentesos, i potser per la poca consistència del llibret; fos com fos, quan finalment semblava a punt d’estrenar-se el 1914, esclatà la Primera Guerra Mundial, i aquesta òpera sobre la inevitabilitat del destí (la fatalitat sempre present) no arribà a l’escena fins molt després de la mort del seu autor. Tot i les ensopegades, Janácek no deixà de pensar en els escenaris. Ara bé, mentre temptejava diversos temes txecs i russos (Anna Karenina, 1907, esbossos) buscant l’espurna que fes possible l’òpera següent, anaren sorgint petites meravelles, com la Sonata ’1.X.1905', per a piano, d’una intensa emotivitat que respon al fet que la inspirà (la mort d’un jove aprenent en les manifestacions al carrer per a demanar una universitat txeca), o bé les peces corals sobre textos de P. Bezruc, Kantor Halfar ('El mestre Halfar', 1906) i Marycka Magdónova (1906-07) i la posterior Sedmesát tisík ('Els setanta mil', 1909). També cal esmentar els cicles per a piano Po zarostlém chodnícku ('Pel senderol recobert d’herbes', 1908), d’una exquisida pulcritud. Però l’espurna no saltà fins que topà amb la història satírica dels viatges del Sr. Broucek que havia escrit S. Cech (Výlet pána Broucka, ’Els viatges del senyor Broucek'). Janácek en feu una àcida crítica, una manifestació col·lectiva de revolta contra l’autoritat inhumana. L’enllestí en dues etapes separades en el temps, entre el 1908 i el 1917. Consta de dues parts: ’Viatge a la Lluna’ i ’Viatge al segle XV', ambdues en dos actes. Potser aquesta és una òpera atípica en la seva producció, fins i tot pel que fa al mètode compositiu, que s’aparta de les seves pròpies teories sobre la melodia del llenguatge (hi posà el text un cop feta la música) i que, per la seva vena satírica a ritme de vals, fa pensar més aviat en El cavaller de la rosa de R. Strauss. Entre les dues dates compongué, a més, algunes partitures memorables, com la balada per a orquestra Šumarovo díte ('El fill del violinista', 1912), diverses composicions per a cor, amb textos de F.S. Procházka, i sobretot Vecné evangelium ('Evangeli etern', amb text de Vrchlický), per a solistes, cor i orquestra.
El desplegament de la plenitud
Amb la seva carrera consolidada, el 1919 fou nomenat professor del Conservatori de Praga, càrrec que desenvolupà fins el 1925. Després de la rapsòdia per a orquestra Taras Bulba (1915-18), un cant d’optimisme patriòtic a favor de l’esperit rus en la recta final de la guerra, i de Zápisník zmizelého ('Diari d’un desaparegut, 1919), els èxits operístics arribaren seguits. De primer, el 1921, Kát’a Kabanová (basada en La tempesta d’Ostrovskij), en la línia del realisme dur, on el determinisme social i la intolerància esdevenen fatalitat. És una partitura refinada, amb moments d’àlgida intensitat, fugaços i ràpids, però d’una força expressiva gairebé ancestral. El 1923 enllestí la que és potser la seva òpera més diàfana, simpàtica i encantadora, malgrat la nostàlgia de les pèrdues i un cert regust amarg, Príhody Lišky Bystroušky ('Les aventures de la guineueta astuta'). Basada en la novel·la de R. Tésnohlídek (que també sortí en tires còmiques), Janácek desplegà tota la seva saviesa orquestral i descriptiva per a donar una mena de faula panteista i de fresca naturalitat, on bèsties i humans coexisteixen al mateix nivell i fins poden identificar-se simbòlicament. És sens dubte una de les seves obres més rodones i la més brillant musicalment parlant. El 1925 arribà Vec Makropulos ('El cas Makròpulos', amb text de K. Capek), que tracta de la pervivència en el temps d’una gran diva de l’òpera i de la infelicitat que això li genera. Les conseqüències de traspassar els límits que marca la pròpia biologia de l’ésser humà es concreten aquí en una fredor anímica molt ben il·lustrada pel tractament vocal assignat a la protagonista. Ja al final de la seva vida, aparegué l’obra més sòlida, Zmrtvého domu ('De la casa dels morts', 1927-28, adaptació pròpia de l’obra de F.M. Dostojevskij), drama col·lectiu aclaparador i impressionant, sempre en defensa de l’humanisme, malgrat totes les penalitats que arrossega la humanitat, com és el cas dels protagonistes, tancats en un penal de Sibèria. Aquestes són les grans fites aconseguides per Janácek en el terreny operístic, però entremig d’aquestes grans joies de l’òpera txeca, hi ha tot un seguit d’altres pedres precioses que no solament no desmereixen les partitures majors, sinó que les acompanyen amb l’esplendor de la passió per la veritat, la força expressiva i la vivesa d’un nou llenguatge musical molt personal i específic d’aquest compositor txec, que precisament per això no ha tingut continuadors. Entre les millors peces dels últims anys de la seva vida destaquen els dos quartets: el Quartet de corda núm. 1, ’Sonata a Kreutzer' (1923), de gran tensió emocional, i el Quartet núm. 2, ’Cartes íntimes' (1928), que fa referència a les ardents cartes d’amor que intercanvià amb Kamila Stössl, una dona jove que, des que la conegué el 1917, li feu viure una tardana història d’amor i l’acompanyà fins a la mort, distanciat com estava de feia temps de la seva dona. D’altres composicions destacades són Mládí ('Joventut', 1924), per a sextet de vent; el Concertino (1925) i el Capriccio (1926), tots dos per a piano i orquestra de cambra; Ríkadla ('Cançons per a nens', 1925, rev. 1927); la Sinfonietta i la Missa glagolítica, totes dues del 1926, o el Concert per a violí ’Pelegrinatge de l’ànima' (1927-28), que fou integrat dins de l’última òpera. Janácek, ateu declarat, no deixà mai de mostrar-se lligat al fet moral, de forma gairebé religiosa, fins al punt que el concepte de càstig en ell es converteix simplement en les conseqüències de les accions triades lliurement, en una comprensiva assumpció de la vida terrenal, tenyida, això sí, de pessimisme davant la mesquinesa humana i el sacrifici, sovint inútil, d’innocents. Tot i així, el seu compromís amb la realitat que li tocà de viure fou ferm i decidit, socialment i nacionalment, a favor de la democràcia i de l’humanisme.
Obra
Música escènica
Šárka, òpera (1887-88, rev. 1918-19); Pocátek románu, ballet ('Inici de novel·la', 1891); Rákos Rákoczy, ballet (1891); Její pastorkyna (o Jenůfa), òpera ('La seva fillastra', 1894-1903); Osud, òpera ('El destí', 1904, rev. 1906-07); Výlet pána Broucka : 1a part Výlet pána Broucka do mesíce, 2a part Výlet pána Broucka do XV století ('Els viatges del senyor Broucka: 1a part: ’a la lluna', 1908-17; 2a part: ’al segle XV', 1917); Kát’a Kabanová, òpera (1919-21); Príhody Lišky Bystroušky, òpera ('Les aventures de la guineueta astuta', 1921-23); Vec Makropulos, òpera ('El cas Makròpulos', 1923-25); Zmrtvého domu, òpera ('De la casa dels morts', 1927-28); Schluk und Jau, mús. inc. ('Schluk i Jau', 1928)
Orquestra
Suite, c. (1877); Idylla ('Idil·li', 1878); Lašské tanse ('Danses de Lašsko', 1889-90); Suite (Serenade), op. 3 (1891); Kolo srbské ('Dansa sèrbia', 1899); Šumarovo dite, poema simf. ('El fill del violinista', 1912); Taras Bulba (1915-18); Balada Blanická, poema simf. ('La balada de Blaník', 1920); Dunaj, poema simf. ('El Danubi', 1923-28; acabat per O. Chlubna, 1948); Houslový koncert ’Putováni duši#cb;ky' (Concert per a violí ’Pelegrinatge de l’ànima', 1927-28)
Cambra
Romance, vl., pno. (1879); Dumka, vl., pno. ('Cançó malenconiosa', 1880); Quartet de corda núm. 1, 'Sonata a Kreutzer' (1923); Mládí, fl., ob., cl., cl. b., tr., fg. ('Joventut', 1924); Concertino, pno., 2 vl., vla., cl., tr., fg. (1925); Capriccio ’Vzdor', pno., fl./pic., 2 trpt., 3 trb., tb. ('CapriccioDesafiament ', 1926); Quartet núm. 2, 'Cartes íntimes ’ (1928)
Teclat
Varyto, org. ('La lira', 1875); Chorální fantasie, org. ('Fantasia coral', 1875); Tema con variazioni (Zdenciny variace), pno. ('Tema amb variacions. Les variacions de Zdenka', 1880); Hudba ke kroužení kužely, pno. ('Música per a exercicis de gimnàstica', 1893); Po zarostlém chodnícku, pno. ('Pel senderol recobert d’herbes', 1901-08); Moravské tance, pno. ('Danses moravianes', ~1904); Sonata ’1.x.1905' ('Z’ulice'), pno. (Sonata 1.x.1905, ’Des del carrer', 1905); V mlhách, pno. ('Entre boires', a 1912); Vzpomínka, pno. ('Record', 1928)
Música vocal religiosa
Fidelis servus, v. mixtes (~1870); Graduale, v. mixtes, org. (1874); Benedictus, S., v. mixtes, org. (1875); Ave Maria (1883); Veni sancte spiritus, v. masc. (1900); Zdrávas Maria, T., v. mixtes, org. ('Salve Maria', 1904); Církevní zpevy ceské vícehlasé z Príborského kancionálu ('Himnes txecs per a diverses veus del llibre de cants de Príbor', ~1904); Missa, mi♮ M., v. mixtes, org. (1907-08)
Cor
Orání, v. masc. ('Conreu', 1873); Válecná, v. masc., trpt., 3 trb., pno. ('Cant de guerra', 1873); Nestálost Lásky, v. masc. ('La inconstància de l’amor', 1873); Osámelá bez útechy, v. masc. ('Sola sense consol', 1874; rev. 1898, 1925); Divím se milému, v. masc. ('Admiro l’Amat', ~1875-76); Zpevná duma, v. masc., pno. ('Cant elegíac', a 1876); Osudu neujdeš, veus masc. ('Del destí hom no en pot fugir', a 1878); Písen v jeseni, cor mixt ('Cant a la tardor', 1880); Kacena divoká, cor mixt ('L’anegueta salvatge', ~1885); Tri mužské sbory, v. masc. ('Tres peces corals per a homes', 1888); Zelené sem sela, cor mixt, orq. ('He sembrat verd', 1892); Slavostni sbor, v. masc. ('Coral Solemne', 1897); Čtvero mužských sborů moravských, v. masc. ('Quatre peces corals moraves per a homes', 1904); Lantor Halfar, v. masc. ('El mestre Halfar', 1906); Maricka Magdónova, v. masc. (1906-07); Sedmesát tisík, v. masc. ('Els setanta mil', 1909); Česká legie, v. masc. ('La legió txeca', 1918); Naše vlajka, 2 S., v. masc. ('La nostra senyera', 1925-26)
Altres obres vocals
Amarus, cantata, S., T. Bar., cor, orq. (~1897); Jarní písen, 1 v., pno. ('Cant de primavera', 1897, rev. 1905); Otce náš, cantata, T., cor, pno./harm. ('Pare Nostre', 1901); Na Soláni Čarták, cantata, T., cor masc., orq. ('Čarták de Solan', 1911); Vecné evangelium, cantata, S., T., cor, orq. ('Evangeli etern', 1914); Zápisník zmizelého, T., A., v. fem. ('Diari d’un desaparegut', 1919); Glagolská mše, cantata, S., A., T., B., cor, org., orq. ('Missa glagolítica', 1926); Ríkadla, 2 S., 2 A., 3 T., 2 B., conjunt instr. ('Cançons per a nens', 1925, rev. 1927)
Bibliografia
- Brod, M.: L.J., Praga 1924
- DD.AA.: Colloque Leoš Janácek 1968, Brno 1970
- Erismann, G.: Janácek ou la passion de la vérité, París 1980
- Holländer, H.: L.J., Leben und Werk, Zuric 1964
- Homolka, K.: L.J., sein Leben, sein Werk, seine Zeit, Stuttgart 1982
- Černohorská, M.: L.J., Praga 1966; Racek, J.: L.J., Mensch und Künstler, Leipzig 1971