El 1804 esdevingué alumne de F.D. Weber, que li feu apreciar les obres de W.A. Mozart, M. Clementi i J.S. Bach. Completà la seva formació musical a Viena, amb F. Albrechtsberger i A. Salieri (1808-20). Es presentà com a concertista de piano, i feu algunes gires d’èxit, gràcies a les quals conegué compositors com L. Spohr, L. van Beethoven o F. Mendelssohn. Residí una bona temporada a Londres, on impartí classes a la Royal Academy of Music, oferí concerts i arribà a dirigir la Royal Philharmonia Society (1841-46). El 1840 deixà els concerts, i a partir del 1846 es dedicà enterament a l’ensenyament del piano, cosa que feu al Conservatori de Leipzig, on s’havia traslladat reclamat per Mendelssohn. Fou un intens conreador del piano com a intèrpret i com a compositor, ja que hi trobava la millor forma d’expressió possible. El rigor formal i l’exquisidesa del tractament melòdic el convertiren en un brillant exponent del Romanticisme, com demostren els seus concerts per a piano o la Sonata, opus 49, malgrat les crítiques de superficialitat que rebé. Encara avui els seus Estudis, opus 70, representen una notable aportació a la didàctica pianística per la seva diversitat d’usos tímbrics i descriptius.