Vida
Estudià al Conservatorio Nacional de Música de Buenos Aires amb A. Palma, J. André i J. Gil. El 1938 rebé el Premio Nacional de Composición, el 1941 fou nomenat professor del Conservatorio Nacional de Música i el 1942 la Fundació Guggenheim li concedí una beca per a anar a estudiar als Estats Units. La Segona Guerra Mundial, però, feu que retardés aquest viatge fins el 1945. Als EUA conegué nombrosos compositors europeus que s’hi havien establert a causa del conflicte bèl·lic, com P. Hindemith, A. Schönberg, I. Stravinsky, B. Bartók o D. Milhaud, i també entrà en contacte amb els grans compositors nord-americans del moment, com ara A. Copland o S. Barber. El 1947 tornà a l’Argentina i desplegà una gran activitat en diversos camps. Es dedicà a l’ensenyament i a la composició, exercí de crític a la revista "Sur" i fundà el Conservatorio de Música y Arte Escénico de La Plata (1948), del qual fou director fins el 1952, any en què hagué d’abandonar el càrrec per la seva oposició al peronisme. També fundà el Centro Latino-Americano de Altos Estudios Musicales i la Liga de Compositores. El 1952 ja era un compositor de fama internacional i fou escollit membre del Consell Internacional de la Música de la Unesco. Casat amb la violoncel·lista argentina Aurora Nátola, que vivia a Ginebra, el 1971 es traslladà a aquesta ciutat suïssa, on continuà treballant intensament fins a la seva mort.
Durant la seva joventut compongué una sèrie d’obres que el situaren dins del corrent del nacionalisme musical per la seva clara relació amb les melodies populars i les danses típiques de la Pampa. Les Danzas argentinas i el ballet Panambí contenen ritmes de les danses dels gautxos, i a Estancia, concretament, es troba l’enèrgica peça Malambo, en temps de 6/8 i amb figures sincopades. En aquest període de la seva obra, que ell mateix qualificà de "nacionalisme objectiu", a més del nacionalisme musical es pot apreciar la incorporació de certes tècniques compositives més avançades, com ara la politonalitat. Aquest és el cas d'Obertura para el "Fausto" criollo (1943). No deixà de banda, però, les formes clàssiques, com mostren les seves primeres simfonies. Amb el temps s’anà decantant cap al dodecatonisme i més tard cap al serialisme; el folklore argentí, sense ser bandejat, és interpretat d’una manera més personal, tot fonent-se amb els recursos compositius llavors de moda entre els compositors més avantguardistes. Aquest és el cas de Cantata para América mágica (1960), on sabé mantenir un bon equilibri entre la construcció basada en trets serialistes i l’expressió directa i l’emotivitat, manifestada en la combinatòria tímbrica i l’ús de la polirítmia, també present en el Concert per a piano número 1 (1961). En algunes peces de la seva època de maduresa s’observa una nostàlgia per la pàtria, com ara a Puneña, opus 41 (1973), o Popol Vuh (1975-83). De les seves òperes Don Rodrigo (1964), Bomarzo (1967) i Beatrix Cenci (1971), lligades als postulats estètics del surrealisme d’arrel romàntica, cal destacar el gran desplegament de recursos musicals, amb efectes vocals poc usuals i originals, sprechstimme inclòs, procediments aleatoris i atonalitat. Ginastera també escriví música de cambra i per a piano molt d’acord amb les diverses etapes que marquen l’evolució de la seva música. L’admiració que sentia per Pau Casals també influí en les composicions que dedicà al violoncel, com per exemple en Glosses sobre temes de Pau Casals (1977), peça emotiva i homenatge a la memòria del músic vendrellenc.
Obra
Música escènica
Panambí, ballet, op. 1 (1936); Estancia, ballet, op. 8 (1941); Don Rodrigo, òpera, op. 31 (1964); Bomarzo, òpera, op. 34 (1967); Beatrix Cenci, òpera, op. 38 (1971); Barabbas, òpera (1977)
Orquestra
Obertura para el ’Fausto’ criollo, op. 9 (1943); Ollantay, op. 17 (1947); Variaciones concertantes, op. 23 (1953); Pampeana nº 3, op. 24 (1954); Concert per a arpa, op. 25 (1956); Concert per a piano núm. 1, op. 28 (1961); Concert per a violí, op. 30 (1963); Concerto per corde, op. 33 (1965); Estudios sinfónicos, op. 35 (1967); 2 concerts per a violoncel (núm. 1, op. 36, 1968; núm. 2, op. 50, 1980); Concert per a piano núm. 2, op. 39 (1972); Popol Vuh, op. 44 (1975-83); Glosses sobre temes de Pau Casals, qnt. de c., orq. de c., op. 48 (1977); Iubilum, op. 51 (1980)
Música vocal
Dos canciones, v. solista, pno., op. 3 (1938); Cantos del Tucumán, v. solista, conjunt instr., op. 4 (1938); Cinco canciones populares argentinas, v. solista, pno., op. 10 (1943); Las horas de una estancia, v. solista, pno., op. 11 (1943); Cantata para América mágica, S., orq. de perc., op. 27 (1960); Cantata Bomarzo, narrador, T./Bar., orq. cambra, op. 32 (1964); Milena, S., orq., op. 37 (1971); Serenata, Bar., conjunt instr., op. 42 (1973; Neruda); Turbae ad passionem gregorianam, T., Bar., B., cor infantil, orq., op. 43 (1974)
Cambra
Duo, fl., ob., op. 13 (1945); Pampeana nº 1, vl., pno., op. 16 (1947); 3 qt. c. (núm. 1, op. 20, 1948; núm. 2, op. 26, 1958; núm. 3, op. 40, 1973)
Solo
Danzas argentinas, pno., op. 2 (1937); Tres piezas, pno., op. 6 (1940); Malambo, pno., op. 7 (1940); Doce preludios americanos, pno., op. 12 (1944); Suite de danzas criollas, pno., op. 15 (1946); Toccata, villancico y fuga, org., op. 18 (1947); Rondó sobre temas infantiles, pno., op. 19 (1947); Puneña, fl., op. 41 (1973); Rutilat, org. (1980)
Bibliografia
- Storni, E.: Ginastera, Espasa-Calpe, Madrid 1983
- Suárez Urtuby, P.: Alberto Ginastera en cinco movimientos, Buenos Aires 1972