Adoptà el nom de Farinelli del seu primer mestre, Farinelo, de Nàpols. Rebé la primera formació musical del seu pare, compositor, i després anà a Nàpols, on fou alumne de Farinelo, Caffarelli i de Nicola Porpora. El 1720 feu la seva primera aparició pública, interpretant la serenata Angelica e Medoro amb música de Porpora i text de P. Metastasio. El 1723 debutà a Roma amb Adelaide, també de Porpora, interpretant les àries de més gran virtuosisme i extensió vocal. Posseïdor d’una veu de soprano prodigiosa, amb una amplitud de més de tres octaves i un sentit musical i expressiu únic, Farinelli obtingué extraordinaris èxits a tot Europa i en el moment de màxima esplendor de la seva carrera viatjà a Londres, ciutat en la qual romangué entre el 1734 i el 1737, i provocà l’entusiasme del públic. El 1737 es traslladà a Madrid, on la seva veu meravellà el rei Felip V i sembla que ajudà a alleujar el caràcter melancòlic del monarca amb les seves prodigioses interpretacions. Quan la seva veu començà a mostrar els primers símptomes de desgast, abandonà la carrera de cantant i es convertí en empresari teatral i escenògraf. Continuà gaudint de la protecció reial a la cort de Ferran VI d’Espanya i arribà a ser un personatge d’una certa influència política. Quan Carles III accedí al poder el 1759, tornà a Itàlia amb una immensa fortuna i es feu construir un palau prop de Bolonya, on visqué la resta de la seva vida envoltat de comoditats.