Com que estrictament el so és una sensació, com el gust o l’olor, que es produeix sempre que l’oïda és estimulada, aquest concepte s’utilitza a més per a descriure les causes físiques d’aquesta sensació. Així, la ciència del so ha d’abraçar tant els fenòmens físics de producció i transmissió com els de recepció, lligats a la sensació sonora. Des del punt de vista físic, el so és un conjunt complex de vibracions que es propaguen en totes direccions a través d’un medi. La física del so és la part que s’encarrega d’estudiar de manera global el problema vibratori, i tracta aspectes com la descripció i l’anàlisi de les vibracions, la definició de les magnituds característiques dels moviments vibratoris, o la interacció entre sistemes vibratoris.
L’estudi de la producció del so és bàsicament l’estudi de les propietats vibratòries del sistema físic que l’origina i el de la forma en què és estimulada la vibració d’aquest sistema. La disciplina que s’ocupa del cas particular de la producció del so per part d’instruments musicals és l'acústica dels instruments. En l’etapa de transmissió, cal tenir en compte no tan sols les característiques físiques del medi on es propaga el so (elasticitat, viscositat...), sinó també la influència dels possibles elements immersos dins del medi, com poden ser els arbres quan el fenomen és a l’aire lliure, o les butaques en el cas d’una sala de concerts. Si es tracta d’una propagació en un recinte tancat, el que s’ha de considerar són les seves característiques físiques i geomètriques. Tot el que es relaciona amb aquest últim punt es denomina de manera genèrica acústica de sales, i constitueix una branca important dins de l’arquitectura. Com que la producció i la transmissió del so són fenòmens exclusivament físics, la seva descripció és objectiva i susceptible de ser formulada matemàticament. No passa el mateix, però, amb la darrera etapa del fenomen sonor, la recepció. En aquest cas, la disciplina que l’estudia és l’antropoacústica, que comprèn la descripció anatòmica i el funcionament fisiològic de l’aparell auditiu i també el processament dels senyals que rep el cervell provinents de l’orella. Com a conseqüència d’aquest processament, el cervell qualifica el so i li associa un conjunt de característiques que no sempre resulten fàcils de relacionar amb qualitats físiques, i per tant objectives, del so, ja que sovint en aquest procés intervenen condicionants psicològics i culturals, és a dir subjectius (psicologia de l'audició). Així, per exemple, es pot associar un to a un so. La característica "to" es correspon clarament amb el caràcter periòdic (repetitiu) i objectiu de la vibració sonora. En canvi, qualificar un so d’agradable o desagradable ja no constitueix una característica objectiva, sinó més aviat cultural. Tradicionalment, so musical era sinònim de so agradable, i només eren considerats així els de to ben definit. Actualment, els sons musicals cobreixen un espectre molt ampli, que inclou també sons sense to.
- Blanxart i Pedrals, Daniel: Teoría física de la música: acústica, bases de la música, instrumentos, Bosch, Barcelona 1958
- Agulló i Batlle, Joaquim: Acústica musical, Prensa Científica, Barcelona 1989
- Ferret i Aguilella, Joan: Acústica musical: síntesis teórica y ejercicios, [el autor], Barcelona 1989
- Agulló i Batlle, Joaquim: Els atractors de la dinàmica en la generació dels sons musicals: memòria lllegida... en l’actede recepció el dia 17 de març de 1994, Real Academia de Ciencias y Artes, Barcelona 1994
- Abbado, Claudio; Archinto, Rosellina; Valerio, Giulia: La casa dels sons, Destino, Barcelona 1986, 1994
- Jordi i Nebot, Carme: Contribució a l’estudi de l’acústica dels tubs axisimètrics