Format al seu entorn local, fou deixeble de tenora de Josep Coll i s’inicià professionalment en les cobles Els Guíxols, Antiga Principal de la Bisbal, La Principal de Palafrugell i L’As d’Anglès. L’any 1940 fou cofundador de La Caravana i entre el 1950 i el 1970 s’integrà en La Principal de la Bisbal com a tenora solista, i es convertí en un dels principals virtuosos de la història d’aquest instrument —hom el conegué per “príncep de la tenora”, com l’havia anomenat Pau Casals—. En 1970-84 fou viola en l’Orquestra Simfònica Ciutat de Barcelona.
És autor d’una obra de qualitat dins els gèneres populars: unes 200 sardanes, a més de peces corals, havaneres, música circumstancial i ballables, alguns de notori èxit els anys cinquanta. El corpus sardanístic es caracteritza per la varietat estilística i l’hàbil instrumentació, que li suposà un notable èxit popular i nombrosos guardons. Entre les seves sardanes destaquen Festeig, Mar de Tossa, Port de Llançà, L’Antoni i la Montserrat, Selva i Empordà, El foc de Calonge, Idil·li vora el mar i Sal i pebre i Calongina, entre d’altres.
Bibliografia
- Roqué i Jutglà, Robert: Ricard Viladesau, Príncep de la Tenora, GISC (Grup d’informadors sardanistes de Catalunya), 1998
- Racionero, Lluís; Viladesau, Ricard; Martinell, Josep: Quadern d’havaneres, DASA, Figueres 1983
- Viladesau i Caner, Ricard: Mètode per a tenora, Tenora, edicions musicals, Barcelona 1996