A Dresden, estudià piano amb F. Wieck i harmonia amb M. Eberweim, i a Leipzig amb M. Hauptmann. Tot i que la seva família volia que estudiés dret, arran de conèixer F. Liszt (1849), amb qui posteriorment estudià piano, es decantà per la música. Escriví en el diari "Die Abendpost", des del qual feu apologia de la Nova Escola Alemanya. L’estrena el 1850 de Lohengrin l’impulsà a conèixer i treballar amb R. Wagner. El 1853 realitzà la seva primera gira com a pianista, i també es dedicà a la direcció. Contractat pel Nationaltheater de Munic, dirigí l’estrena de Tristany i Isolda (1865) i Die Meistersinger von Nüremberg (1868), de Wagner. Fou el primer director europeu que va creure en Caikovskij, les obres del qual inclogué en els seus concerts. Com a pianista, el seu estil era "intel·lectualment apassionat", derivat de l’anàlisi curosa que feia de les obres. En la direcció, mostrà un gran caràcter i control, exigint disciplina i treball exhaustiu en els seus assaigs. Introduí a l’orquestra els contrabaixos de cinc cordes, les timbales amb pedals i la viola Ritter. Compongué algunes obres per a piano, deutores de la tècnica de Liszt, i algunes peces simfòniques que responien a l’estètica de la Nova Escola Alemanya.