Després d’haver estudiat al conservatori de la seva ciutat natal, a set anys passà a ser deixeble de T. Leschetizky a Viena. La interpretació, l’any 1901, del Concert per a piano núm. 3 de L. van Beethoven l’elevà a la categoria de nen prodigi i dugué a terme diverses actuacions arreu d’Europa, com la que tingué lloc el 1905 a Barcelona i que inspirà a Joan Maragall un poema. A més de la seva dedicació al concertisme com a solista, mostrà un gran interès per la música de cambra, especialitat en la qual aconseguí també un prestigi extraordinari i que contribuí molt a la difusió de la seva figura, especialment als Estats Units, on residí des del 1940. Actuà, entre d’altres, amb Pau Casals, que el portà al Festival de Prada de Conflent, i també amb el violinista Joseph Szigeti. L’any 1952 començà a impartir classes a l’Institut Curtis de Filadèlfia. El seu repertori incloïa compositors tan diversos com J.S. Bach, D. Scarlatti, W.A. Mozart, L. van Beethoven, F. Schubert, R. Schumann, J. Brahms, M. Musorgskij i B. Bartók, entre d’altres. El 1983 feu una de les seves darreres aparicions al Festival d’Aldeburgh, tot interpretant la sonata per a piano KV 570 de W.A. Mozart, que fou enregistrada. Realitzà el seu darrer concert a Filadèlfia, el 1991.