La comprensió tardana del seu personal estil interpretatiu i una greu afecció a la columna vertebral marquen l’existència d’aquesta pianista. Inicià els estudis a set anys amb R. Roberts a Viena i posteriorment, a París, es formà sota la direcció d’A. Cortot, Lazare Lévy i G. Fauré. El 1907, any que alternà l’estudi del piano i del violí, no fou admesa al Conservatori de París. Afectada d’escoliosi, passà vuit anys sense actuar, fins que reaparegué l’any 1920. En aquesta època el món musical parisenc li negà el reconeixement i durant molts anys només fou contractada a Suïssa, on es refugià durant la guerra. Establí una ferma amistat amb Dinu Lipatti i el 1950 Pau Casals la convidà a participar en la primera edició del Festival de Prada de Conflent. Un any més tard triomfà a París i inicià la part més valorada de la seva trajectòria concertística, en la qual excel·lí per una tècnica molt peculiar, d’una intensitat i sobrietat excepcionals.