Vida
Passà la seva joventut a Munic, on rebé de K. Ansorge una sòlida formació com a pianista, mentre estudiava també direcció d’orquestra. El 1906 dirigí a Munic la Simfonia núm. 9 d’A. Bruckner, i posteriorment exercí com a director de cor a Breslau, Zuric i Munic. Reclamat per Hans Pfitzner a Estrasburg, hi fou director assistent fins que el 1920, i després d’un periple per Lübeck, tornà a Berlín com a director dels concerts simfònics i successor de Richard Strauss. Posteriorment, suplí Arthur Nikisch a Leipzig i a la Filharmònica de Berlín, amb la qual havia debutat el 1917 i de la qual fou nomenat director el 1922. Actuà per primera vegada als EUA el 1925, i tres anys després succeí a F. Weingartner com a director de la Filharmònica de Viena. El 1931 compartí amb A. Toscanini el podi de Bayreuth, on debutà amb Tristany i Isolda i on tornà en successives ocasions: 1936, 1937, 1943 i 1944. A partir d’aleshores compaginà la seva dedicació a l’òpera amb els concerts, tant a Alemanya com a la resta d’Europa, sempre dins el gran repertori romàntic alemany (especialment Wagner i també Mozart i Beethoven) i amb pàgines d’autors contemporanis com H. Pfitzner, A. Schönberg o P. Hindemith. Tot i les seves relacions hostils amb l’Alemanya nazi, mai no abandonà el país, malgrat l’oferta de succeir a A. Toscanini al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Nova York (1936), càrrec que hagué de rebutjar per conspiracions polítiques gestades des de la mateixa Alemanya. Pressionat per la Gestapo, el 1945 es refugià a Suïssa, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial. A la postguerra sortiren a la llum els conflictes que havia tingut amb el règim nazi, que li denegà el permís per a estrenar a Berlín la versió escènica de Maties el pintor, de P. Hindemith, i amb qui patí diversos enfrontaments -que el dugueren a dimitir successivament els seus càrrecs- pel fet de contractar músics jueus per a les orquestres que dirigí. El 1946 fou exculpat de l’acusació de col·laboracionisme i pogué tornar a dirigir la Filharmònica de Berlín. L’any 1951 presidí la reinauguració del teatre de Bayreuth amb una memorable versió de la Novena simfonia de Beethoven, que repetí tres anys més tard a Lucerna en una interpretació que s’enregistrà en disc. Durant els primers anys de la dècada dels cinquanta dirigí òperes de Wagner a la Scala de Milà i incorporà al seu repertori l'Otello verdià per a l’edició del 1951 del Festival de Salzburg, festival en el qual, el 1953 i el 1954, dirigí unes memorables funcions de Don Giovanni, recollides en disc i en cinema gràcies a la realització de Paul Czinner. Els últims anys de la seva vida retrobà el públic europeu a través de diverses gires de concerts i representacions operístiques a Suïssa, Itàlia, Anglaterra i França, a més de les que realitzà per alguns països de l’Amèrica llatina. Exercí una important tasca com a compositor, amb dues simfonies acabades (un cop mort se’n descobrí una tercera), d’influència netament wagneriana, un concert per a piano i orquestra, un tedèum i algunes pàgines de cambra, especialment sonates per a violí i piano. Escriví diverses obres sobre estètica musical. Els seus enregistraments, molts dels quals profusament reeditats malgrat les precarietats de les pistes originals, continuen essent referencials per l’estil personal del director, amant dels temps lents però amb una extrordinària capacitat pel matís i el perfeccionisme. Herbert von Karajan, a qui Furtwängler sempre menyspreà, el succeí com a director vitalici de l’Orquestra Filharmònica de Berlín. El 1996 la companyia teatral El Talleret de Salt representà al Villarroel Teatre de Barcelona Prendre partit, obra de Ronald Harwood inspirada en els interrogatoris fets a Furtwängler després de la caiguda del règim nacionalsocialista alemany.
Obra
Notebooks, 1924-1954, Quartet Books, Londres 1989
Bibliografia
- Höcker, K.: Wilhelm Furtwängler. Dokumente-Berichte und Bilder, Rembrandt Verlag, Berlín 1968
- Lebrecht, N.: El mito del maestro, Acento, Madrid 1997
- Sander, H.: Wilhelm Furtwängler, Peters, Leipzig 1986
- Thärichen, W.: Paukenschläge: Furtwängler oder Karajan?, M&T Verlag, Zuric 1988