Vida
Nascut en el si d’una família amb antecedents musicals, despuntà com a pianista quan tenia cinc anys. Més tard es formà musicalment a Viena amb el seu oncle i assistí a classes a l’Acadèmia de Música de la capital austríaca. Fortament impactat per la personalitat d’A. Toscanini, a qui va veure dirigir unes funcions de Lucia di Lammermoor a l’Òpera de Viena durant una visita de la companyia de la Scala, de seguida destacà per un caràcter fort i emprenedor. El 1929 debutà a l’Òpera d’Ulm dirigint Les noces de Fígaro, teatre en el qual romangué fins el 1933. Posteriorment dirigí a Aquisgrà (1934), i entre el 1938 i el 1942 ho feu a la Staatsoper i a la Staatskapelle de Berlín. Enfrontat a W. Furtwängler, simpatitzà fortament amb el règim hitlerià i es feu militant del Partit Nacionalsocialista. Després de la Segona Guerra Mundial, dirigí l’Orquestra Philharmonia de Londres (1947-55), amb la qual inicià la sèrie de gravacions llegendàries produïdes per W. Legge per a EMI. Després de la mort de Furtwängler, fou proposat com a director de l’Orquestra Filharmònica de Berlín, de la qual exigí ésser-ne director vitalici (1955-89). El 1957 succeí a K. Böhm en la titularitat de l’Orquestra de l’Òpera de Viena. El 1956 inicià les seves col·laboracions amb el Festival de Salzburg, i el 1967 fundà el Festival de Pasqua, que dirigí fins el 1989. Impulsor actiu dels festivals salzburguesos, feu construir a la ciutat el Grosses Festspielhaus, que inaugurà el 1960 amb la Missa en do menor de Mozart. A partir del 1948 dirigí assíduament a la Scala de Milà, i des del 1951 ho feu al Festival de Bayreuth, on debutà amb Els mestres cantaires de Nuremberg. Actuà arreu del món, especialment amb les orquestres filharmòniques de Berlín i de Viena (dirigí la primera al Palau de la Música Catalana el 1968), amb les quals realitzà nombrosos enregistraments fonogràfics que inclogueren tot el gran repertori, des de J.S. Bach fins als compositors de la primera meitat del segle XX. Fascinat per la tecnologia i el teatre, protagonitzà diversos experiments cinematogràfics amb la filmació de les seves actuacions, com també moltes posades en escena per al cinema i la televisió. Els seus enregistraments, especialment els de les nou simfonies de Beethoven (quatre versions), han estat profusament reeditats. Personatge polèmic i controvertit, és un dels grans noms de la direcció orquestral i operística del segle XX.
Obra
My autobiography, Sidgwick & Jackson, Londres 1989
Bibliografia
- Lebrecht, N.: El mito del maestro, Acento, Madrid 1997
- Vaughan, R.: Herbert von Karajan, a biographical portrait, Weidenfeld and Nicolson, Londres 1986