Per a poder vibrar lliurement, cada corda es fixa a dos punts oposats en l’estructura de l’instrument. Tradicionalment anomenats instruments de corda, en la classificacióHornbostel-Sachs estan catalogats amb un 3 com a primer número d’índex decimal. La tensió de les cordes es regula mitjançant diferents mecanismes d’afinació: ponts de tensió (ètnics), lligadures al voltant d’un mànec o clavilles de diferents menes. Per a amplificar la vibració i produir un so més audible, aquests instruments disposen de ressonadors: cavitats, taules harmòniques o una combinació d’ambdós tipus. Segons quina sigui la disposició de les cordes respecte a la taula harmònica i segons el sistema de producció de les notes es classifiquen tradicionalment en dues grans famílies: la de les cítares, en les quals les cordes són en un pla paral·lel a la taula harmònica però separades d’aquesta mitjançant els ponts, i la de les arpes, en les quals el pla de les cordes és més perpendicular a la taula. En la família de les cítares s’ha considerat com a subgrup més important les que disposen de mànec, utilitzat com a prolongació de la taula harmònica, sobre el qual s’estenen les cordes fins al claviller. Prement les cordes en punts determinats, tot escurçant la seva llargada de vibració, es produeixen notes diferents. Al mànec d’alguns cordòfons, a la part anomenada diapasó, es fixen unes bagues de corda, o peces metàl·liques, a manera de celletes, anomenades trasts, que serveixen per a determinar la posició i l’afinació exacta de les notes.
La classificació Hornbostel-Sachs agrupa els diferents cordòfons segons la seva morfologia i la seva complexitat. En aquesta classificació, el subgrup anomenat cordòfons simples (31) és integrat per aquells instruments en què el suport de les cordes i el ressonador són independents. Entre aquests es troben les cítares de vara i els arcs musicals, instruments ètnics en què les cordes són fixades a un bastó i el ressonador sol ser una carbassa afegida. També algunes cítares amb mànec, cítares cilíndriques i semicilíndriques, en forma de rai, de taula i cítares de marc poden tenir ressonadors externs i pertànyer a aquest grup. Als cordòfons compostos (32), el suport de les cordes i la caixa de ressonància formen un conjunt inseparable. Pertanyen a aquest subgrup els llaüts (321), les arpes (322) i les arpes llaüt (323). En aquest context, el terme llaüt s’aplica als cordòfons compostos amb el pla de les cordes paral·lel al de la taula harmònica. Entre aquests instruments n’hi ha de formes molt diferenciades, com les lires de jou o lires clàssiques, amb el característic cordam exterior, aguantat des d’un jou transversal que suporten dues columnes, i els llaüts tradicionals de mànec recte i fons pla (guitarra) o bombat (llaüt i tiorba). Les arpes, caracteritzades per tenir el pla de les cordes perpendicular a la taula harmònica, han adoptat, des de molt antic, formes variades, tot i que bàsicament s’agrupen en arpes obertes, sense columna, i arpes tancades, amb columna. Actualment, aquesta darrera forma és l’habitual, i es pot diferenciar entre les diatòniques i les cromàtiques segons si disposen o no de mecanismes d’alteració de les notes. Des del Renaixement es construïren arpes de fins a tres plans de cordes, els quals podien disposar-se paral·lels o creuats.
Versió abreujada de la part corresponent als cordòfons, segons la classificació Hornbostel-Sachs
© Fototeca.cat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura
A partir d’aquests grups principals, la resta dels cordòfons és descrita d’acord amb formes especials de produir el so o pels mecanismes que indirectament activen generadors del so, de manera que se cerquen nous graons de classificació dels subgrups principals. El primer procediment és compost pels instruments en què la corda es posa en vibració mitjançant la fricció tangencial de les cerres d’un arquet. En aquest grup s’inclouen tots els instruments d’arc, des del més antic, el rabec, fins a les famílies occidentals de les violes d’arc i dels violins, aquesta darrera integrada pel violí, la viola d’orquestra, el violoncel i el contrabaix. També existeixen altres formes de fricció de la corda sense arquet en instruments ètnics i populars, com ara pel frec d’una roda; en són un exemple les violes de roda. Altres subgrups es defineixen pel fet que les cordes es fan vibrar per pinçament amb l’acció dels dits o d’un plectre o per percussió de martells o macetes. Finalment, tots aquests procediments es reagrupen en noves categories si existeixen mecanismes d’acció indirecta com els teclats (piano, clavicordi i clavicèmbal) o altres sistemes mecànics que transmeten l’impuls de l’intèrpret al mecanisme que posarà la corda en vibració.