cítara

f
Música

Cítara alemanya dels segles XIX-XX

© Fototeca.cat/ Idear

Nom genèric usat en les classificacions tradicional i científica dels instruments cordòfons.

Les diferents accepcions en aquestes dues classificacions comporten sovint confusions quant a la seva definició. Segons la classificació tradicional, inclou aquells instruments que es caracteritzen per tenir el pla de les cordes paral·lel a la taula de ressonància o taula harmònica. La seva estructura bàsica consisteix en una taula harmònica, generalment fixada a un suport rígid i resistent en forma de peu o caixa, sobre la qual s’estenen les cordes. La separació entre el cordam i la taula es manté gràcies a un o més ponts (pont 1), molts d’individuals -un per a cada corda- o un de continu que serveix per a totes. Els instruments amb mànec amb aquesta disposició de les cordes (guitarra, violí) s’inclouen en aquesta categoria.

Posteriorment, la classificació Hornbostel-Sachs (nivell decimal 31) inclogué la categoria "cordòfons simples o cítares" -contrapunt de l’altra gran categoria "cordòfons compostos"- d’abast més ampli que la de la classificació tradicional, que comprèn tots aquells cordòfons en què el ressonador no està físicament integrat al suport estructural de les cordes. Els subgrups d’aquesta categoria són: cítares de vara, cítares de tub, de taula, amb teclat, en pastera i de marc. En moltes cítares les cordes es fixen a un extrem amb claus i a l’altre amb lligadures o amb clavilles d’afinació, les quals en garanteixen la tensió. Solen ser instruments sense mànec, com per exemple el piano i el saltiri.