Cursà la carrera de peritatge mercantil i treballà a l’Agència Marítima Delgado (1916-30). Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc —on feu amistat amb Joan Miró—, del qual fou bibliotecari. El 1925 inicià la seva col·laboració com a crític d’art a la Gaseta de les Arts, i després a D’Ací i d’Allà i a La Veu de Catalunya.
Manifestà una clara voluntat de ruptura amb el Noucentisme, per incorporar la cultura artística catalana a l’òrbita avantguardista europea. Coneixedor de la cultura francesa dels anys vint i trenta, els seus referents foren Jean Cocteau, Maritain, Paul Morand, Blaise Cendrars i el futurisme i el cubisme. Contribuí a situar l’obra de molts artistes desconeguts i a fer-los valer, convertint-se així en una figura central de la crítica artística i d’espectacles a Catalunya. Propagà sobretot l’ideari de Le Corbusier i de l’avantguarda des de les pàgines de L’Amic de les Arts (1925-29), de Sitges. El 1927 també començà a col·laborar a La Nova Revista i a La Gaceta Literaria de Madrid i, dos anys després, a Hèlix. Juntament amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà, el 1928 signà el Manifest Groc, i el 1929 publicà, amb Montanyà i Díaz-Plaja, l’únic número d’uns Fulls Grocs, que desencadenaren rèpliques violentes.
Separat momentàniament de la crítica d’art, col·laborà, entre moltes altres publicacions, a La Publicitat (des del 1929) i Mirador (des del 1930), com a crític de music-hall i circ, i a L’Opinió (1931-34), Moments (1936-38), Revista de Catalunya (1938-40), El Faro (1929-36), Films Selectos (1930-37), Cine-Star (1935-36) i Espectáculo (1936), com a crític de cinema.
Fou molt amic de García Lorca, amb qui mantingué una llarga correspondència. Durant les dècades de 1920 i 1930 s’interessà especialment pel que es feia al Paral·lel barceloní. El 1930 redactà el pròleg al llibre Una cultura del cinema de Guillem Díaz-Plaja, el qual el 1932 organitzà el I Curs Universitari de Cinema, que comptà amb una conferència del mateix Gasch. Inicialment mantingué una posició contrària a l’adveniment del cinema sonor i, a mitjan dècada de 1930, participà en una campanya en contra del doblatge. També denuncià les pressions a les quals es veien sotmesos els crítics per part de les productores i les distribuïdores. Feu un petit paper en el film El Cafè de la Marina (1933-34, Domènec Pruna). També participà en la fundació de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou), el 1932.
Acabada la Guerra Civil residí a França fins el 1942. El 1946 reprengué les seves tasques periodístiques des de Destino, amb articles d’art, music-hall, dansa, circ i cinema (en la secció El sábado en la butaca en la qual excel·lí entre el 1947 i el 1970), i impulsà les noves descobertes de la plàstica. També col·laborà en El cine americano (1948) i Cobalto (1948), entre d’altres.
Publicà diversos assaigs sobre art, com La pintura catalana contemporània (1937) i L’expansió de l’art català al món (1953); i també altres de referents al circ i l’espectacle, com ara De la danza (1947), El circo y sus figuras (1947), El circo por dentro (1961) i la biografia Charlie Rivel, pallasso català (1962). Reputat cronista de la nit barcelonina dels anys trenta, deixà els reportatges: Barcelona de nit (El món de l’espectacle) (1957) i Les nits de Barcelona (1969). Com a memorialista, escriví París, 1940 (1956) i Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili (2002), que relaten les vivències del moment. El 1948 publicà el volum Las etapas del cine, i a partir de la dècada de 1950 realitzà una activitat memorialista amb la recuperació d’aspectes del món de l’espectacle barceloní en alguns programes de ràdio (Radio Nacional de España a Barcelona: El mundo rueda o ¡A la luz del ayer!).