Vida i obra
De família acabalada en el comerç amb Amèrica, freqüentà algunes facultats universitàries —sense, però, llicenciar-se— i viatjà, sovint, per Europa. A divuit anys fundà la revista L’Avenç —després de Lo Velògrafo—, que orientà, influït per Valentí Almirall, vers la modernització cultural i política del catalanisme. El 1891, associat amb Joaquim Casas i Carbó, impulsà les publicacions de L’Avenç —set revistes i més de 500 títols, a més de llibreria i impremta pròpies— i afavorí les iniciatives que convertiren l’editorial (1881-1915) en el nucli intel·lectual més influent del Modernisme.
Com a escriptor publicà narracions: Lo Fresser (1883), estudi de geografia comarcal, i els celebrats Croquis pirinencs (1896, edició definitiva del 1921), fruit de les seves excursions pel nord de Catalunya. Aquest llibre constitueix una aportació important en la narrativa del seu temps, especialment per la manera com focalitza la perspectiva del narrador a l’hora de mostrar paisatges i personatges. En aquest sentit, s’allunya de les idealitzacions decadentistes de l’època.
Escriví poesia de manera esporàdica, però amb una certa continuïtat des dels anys vuitanta fins al tombant de segle. En aquest àmbit destaquen Llibre del cor (1888) i Natura (1898), llibre amb el qual s’aproxima al verisme. Posteriorment, l’any 1906, publicà a El Poble Català una sèrie de poemes titulada “Estramps”, que no es recollí en volum.
També conreà la novel·la a Desil·lusió (1904), amb tocs naturalistes, la primera i única d’un cicle de cinc que havia de dur el títol general de La vida catalana. És autor també del drama líric La fada (1897), musicat per Enric Morera i estrenat en la quarta edició de les Festes Modernistes de Sitges, que suposà el primer intent d’escriure una òpera específicament catalana seguint la preceptiva del teatre líric wagnerià. L’obra aconseguí un èxit considerable, i és remarcable, a més, pel caràcter típicament simbolista.
Participà, discretament, en la política nacionalista de matís esquerrà —s’inscriví (1880) en el Primer Congrés Catalanista, participà en el Centre Català, s’adherí (1897) a la Unió Catalanista, milità en el Centre Nacionalista Republicà (1906) i col·laborà activament en l’Ateneu Barcelonès, que presidí (1926-27), i des del 1882 a l’Associació d’Excursions Catalana, que el 1891 es fusionà per crear el Centre Excursionista de Catalunya, que presidí (1915-19, sota el seu mandat el 1916 s’inaugurà el refugi de la Renclusa, a Benasc) i a través del qual ajudà a difondre les bases de l’excursionisme científic. Fou membre de la comissió tècnica que convocà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
També tingué un paper destacat en el procés de normativització lingüística del català, en acollir des de les pàgines de L’Avenç la campanya impulsada per Pompeu Fabra (1890-91) i, posteriorment, en promoure la incorporació d’aquest lingüista a l’Institut d’Estudis Catalans (1911).
Fou membre fundacional de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), on fou arxiver bibliotecari i responsable, per tant, de la creació inicial de la Biblioteca de Catalunya. El 1934 li fou concedit el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona i rebé la Medalla d’Or del Centre Excursionista de Catalunya (1931). Publicà les memòries, finançades per alguns amics, Cinquanta anys de vida literària. 1883-1933 (1934). Bona part del seu fons es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Massó i la historiografia
La seva gran vocació fou l’erudició històrica i literària catalana, a la qual aplicà un rigor poc habitual a l’època, especialment en la recerca de nombrosos repertoris bibliogràfics i en l’edició de textos medievals.
Amb l’entrada del nou segle, la seva producció escrita se centrà, progressivament i de manera exclusiva, en els treballs de caràcter històric i bibliogràfic, cosa que el convertí en un dels principals erudits de referència del primer terç del segle XX i en un dels bibliògrafs catalans més importants de tots els temps. En l’àmbit historiogràfic, complí un paper similar al que tingué Antoni Rubió i Lluch i altres membres fundadors de l’IEC: d’home pont entre el corrent positivista del final del segle i les noves generacions formades ja en el Noucentisme.
Malgrat que no finalitzà els estudis de lletres, assistí al darrer curs que donà Manuel Milà i Fontanals a la Universitat de Barcelona, que el marcà profundament, ja que li serví per a assentar les bases metodològiques de la seva recerca posterior. Contribuïren també a la seva formació inicial la gran quantitat de viatges que feu, ja des de la seva joventut, arreu d’Europa i que li permeteren entrar en contacte directe amb les principals biblioteques de l’època. Feu classes als Estudis Universitaris Catalans (1906-07) i, sobretot, a l’Escola de Bibliotecàries (durant el període 1917-20 s’ocupà de la literatura catalana antiga, en 1920-24 fou substitut de l’assignatura de teoria i història de la cultura, i en 1930-38 tornà a ser professor titular de literatura catalana). Gràcies a aquesta feina docent pogué exercir alguns mestratges decisius. Així, Jordi Rubió i Balaguer explicà que les lliçons que Massó impartí durant el curs 1906-07 als EUC serviren perquè ell i Lluís Nicolau i d’Olwer hi establissin un contacte personal que resultà decisiu. El mateix Rubió reconegué que Massó, després del seu pare, fou la persona que més influí en la seva formació.
Una idea del gran volum de la seva producció erudita la dona la bibliografia que prepararen, el mateix 1934, les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries i que, tot i no ser exhaustiva, suma un total de 270 títols. De bon principi, ja es feu evident el seu interès per la bibliografia, convençut de la vàlua que tenia per a la recerca històrica, com ho palesa la publicació de l’Anuari bibliogràfic català, 1888, veritable precedent d’una altra iniciativa molt més ambiciosa, la Revista de Bibliografia Catalana (1901-07), que arribà a treure set volums de gran rigor crític i que divulgà estudis de Lluís Nicolau i d’Olwer, Joaquim Miret i Sans, Ignasi Casanoves, Antoni Rubió i Lluch i Salvador Sanpere i Miquel, entre d’altres. També publicà Biblioteca del “Ateneo Barcelonés”. Catàleg dels manuscrits (1902).
També manifestà de bell antuvi la seva predilecció per la literatura catalana antiga, conscient del tresor cultural que representava. Així, un dels seus primers treballs fou Manuscritos catalanes de la Biblioteca de S.M. (1888), que inicià una llarga sèrie de catalogacions de manuscrits catalans —de la BNM (1896), de la de Tarragona (1890), de l’Ateneu Barcelonès (1901), de Vic (1902), de la Seu, de la Provincial i d’algunes particulars de València (1903), de la Catedral de Barcelona (1906), etc.—, fins arribar al Catàleg de manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, realitzat conjuntament amb J. Rubió, que aparegué en sèries successives a partir del 1914 en el BBC. La mateixa orientació seguí la seva Bibliografia dels antic poetes catalans (1913-14), obra de referència per als investigadors del moment i base per a altres treballs seus posteriors.
El gran volum d’estudis monogràfics que realitzà tingué, però, un objectiu globalitzador molt clar, que el seu deixeble Jordi Rubió precisà: “aplegar els carreus per a bastir-hi la nostra història literària”. Ell mateix abordà, ja en la seva producció final, la síntesi històrica en el Repertori de l’antiga literatura catalana. La poesia (1932). El conjunt de la seva recerca, temàticament centrada en la història del període medieval i modern, es fonamentà en una concepció àmplia de la literatura que incloïa també la historiografia. No ha de sobtar, doncs, que dediqués diversos treballs a obres de caràcter històric i als seus autors, com poden ser la biografia sobre Jeroni Pujades (1895), l’edició crítica del Recort, de Gabriel Turell (1894), o l’estudi Historiografia de Catalunya en català durant l’època nacional (1906). Aquest darrer títol, considerat un dels més importants, li serví de base per a l’elaboració de la documentada i extensa Exposició d’un pla de publicació de les cròniques catalanes (1909-10), on detallà un programa d’edició crítica de les més importants cròniques medievals (és a dir, de les que aleshores es creien d’aquell període, ja que algunes que ell hi inclogué, com el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, de Bernat Boades, o La fi del comte d’Urgell, avui es consideren obres del període modern). El projecte fou assumit per l’IEC el 1910 —amb el finançament de la Fundació Concepció Rabell i Cibilis d’ençà del 1920— i el mateix Massó, juntament amb Louis Barrau-Dihigo, s’ocupà dels Gesta comitum Barcinonensium (1925), l’únic títol que arribà a publicar-se de tot aquell pla.
La col·laboració amb l’esmentat Barrau-Dihigo és un exemple més de l’estret contacte que Massó mantingué amb el bo i millor de l’erudició internacional de la seva època. En aquest sentit, cal fer un esment especial de Raymond Foulché-Delbosc, fundador de la Revue Hispanique (1864-1929) i d’una “Biblioteca Hispànica”, en les quals Massó col·laborà. En la revista aparegué el ja esmentat article Historiografia de Catalunya en català... i, en la col·lecció de llibres, les Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi (1902) i la versió catalana antiga del Decameró de Boccaccio (1910). Aquesta continuada relació amb erudits d’arreu explica també que, en el conjunt de la seva producció, es trobin punts de contacte amb les aportacions de Jean-Auguste Brutails (de qui traduí, per exemple, L’art religiós al Rosselló per al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, el 1901) o de Heinrich Finke, a qui seguí —pel seu interès en l’estudi de la dona medieval— en obres com Les dames i els poetes de l’escola de Barcelona (1925) i Poetesses i dames intel·lectuals (1936).
El predicament que Massó tingué en el si de la intel·lectualitat catalana de la seva època, sobretot en el període del final del segel XIX i principi del XX, no fou pas menor al que tingué entre els estudiosos forans interessats en Catalunya. A partir de la seva revista i de l’editorial, reeixí a reunir un grup (dit, òbviament, de L’Avenç) on hi havia les figures destacades del moment: Joan Maragall, Pompeu Fabra, Josep Pous i Pagès, Enric Morera, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Salvador Sanpere i Miquel, Ramon Miquel i Plana..., sense oblidar el seu soci Joaquim Casas i Carbó. Segurament aquesta circumstància fou decisiva perquè fos elegit com un dels membres fundadors de l’IEC.
La seva actuació en el si d’aquesta nova entitat pública fou de primer ordre, malgrat que no sempre li ha estat prou reconeguda. Al marge de la seva col·laboració en l’Anuari (on publicà importants articles, com ara Les obres de Fra Francesc Eiximenis, en el volum corresponent a 1909-10), es pot dir que fou el responsable d’una bona part de la planificació editorial de l’IEC, sobretot en una primera etapa (1907-11). Així, impulsà el ja esmentat pla de publicació de les cròniques —una iniciativa que ja havia intentat promoure anteriorment des de L’Avenç, el 1894, amb la seva edició del Recort de Gabriel Turell—, apadrinà Les Obres d’Auzias March (1912-14, a cura d’Amadeu Pagès) i proposà la publicació de l’anomenada Bíblia Catalana (un projecte frustrat que anava a càrrec de R. Foulché-Delbosc i que havia de tenir cinc volums). Però la seva aportació més important fou, des de la seva condició d’arxiver i bibliotecari de l’Institut, la configuració primera de la que havia de ser la Biblioteca Nacional de Catalunya. Massó fou el principal responsable de l’adquisició de la Biblioteca Aguiló (base inicial del futur centre bibliogràfic), i també d’algunes obres cabdals (entre les quals destaca l’anomenat Cançoner Gil) i qui definí les bases del primer reglament del centre.
També sembla que cal atribuir-li la idea que les biblioteques populars de la Mancomunitat, escampades en diferents localitats, depenguessin de la Biblioteca de Catalunya, i també la iniciativa del préstec de llibres, que aleshores constituí tota una innovació. Tot plegat motivà el seu nomenament com a inspector del principal centre bibliogràfic del país, d’ençà que fou obert al públic el 1914.
Lectures
- Rubió, J.: “Jaume Massó i Torrents”, Mestres, companys i amics, PAM, 1991, p. 15-20 .
- Soldevila, F.: “Centenari de la naixença de Massó i Torrents”, Noms propis, Barcelona d’edicions, 1994, p. 135-139.