Figura de primera línia del Renaixement italià, les al·lusions a la música són nombroses en la seva producció, especialment en la seva obra cabdal, la Divina Comèdia, en què les referències a l’art musical se situen tant en el pla de la forma com en el del contingut. En l’aspecte formal, s’ha remarcat la transposició de diversos procediments compositius que determinen l’arquitectura del poema, sigui en l’estructura estròfica, la distribució de les simetries o la disposició del material narratiu, en el qual s’ha vist una transposició de la polifonia de l’època. Pel que fa al contingut, la música assoleix una important funció al·legòrica i simbòlica dins els tres estadis que constitueixen l’itinerari ascendent de l’obra. Així, l’Infern és descrit com a desproveït de música; de fet, la descripció respon al que, a l’època, es considerava l’antítesi: hi regnen el caos sonor, la dissonància i les estridències. Dins el Purgatori, la música denota l’expiació dels pecats i l’ascens gradual vers el Paradís, el qual, en la seva harmonia suprema i per l’estat de beatitud que en resulta, és música en la seva totalitat. Ja des d’un punt de vista teòric, en De vulgari eloquentia, Dant s’ocupà de la relació entre música i poesia. Sembla que concebia l’art poètica com una forma d’expressió que es regeix segons les normes de la retòrica i de la música, amb la qual té en comú el ritme i l’harmonia. D’altra banda, l’obra de Dant resultà en general poc atractiva per als compositors: tan sols en el període romàntic hi hagué alguns autors, com S. Mercadante, G. Donizetti, A. Boito o G. Verdi, entre d’altres, que musicaren fragments de la Divina Comèdia. El 1908, Enric Granados compongué el poema simfònic Dant.