Vida
Fill de Francesc Xavier Martín, tenor de la catedral de València, i de Magdalena Soler, d’una família d’argenters barcelonins, a l’edat de sis anys ingressà a la dita capella, on molt probablement rebé les beceroles musicals del mestre de capella Pasqual Fuentes. Per un breu temps fou organista d’Alacant. El 1776 anà a Madrid, on debutà com a compositor d’obres escèniques: la primera òpera, I due avari, i poc després la sarsuela La madrileña o El tutor burlado, que remodelà més tard com a òpera italiana a Il tutore burlato. Probablement a Bolonya completà la formació musical amb el pare G.B. Martini. Arribà a Nàpols el 1777, i fou aixoplugat pel rei Ferran I. Aquest fet li procurà un impuls important en el seu ofici de compositor d’òperes, ja que li permeté la difusió i la consegüent bona acollida arreu d’Itàlia, competint amb els més valorats compositors de l’escola napolitana en voga en aquell moment. En aquest sentit, destaquen, entre d’altres, les òperes presentades a Nàpols: Ifigenia in Aulide (1779), Ipermestra (1780), Partenope (1782) i L’amor geloso (1782); a Lucca: Astartea (1781); a Torí: Andromaca (1780), L’accorta cameriera (1783) i Vologeso (1783); a Venècia: In amor ci vuol destrezza (1782) i Le burle per amore (1784), i a Parma: La vedova spiritosa (1785). Molt possiblement les representacions que feu al nord d’Itàlia atragueren l’atenció dels marquesos de Llano, ambaixadors espanyols a Viena, i això li suposà un bon contacte per a promoure la seva música a la cort austríaca.
Així, cap al 1785 treballà a Viena, des d’on la seva carrera operística tingué una notable ressonància arreu d’Europa. L’òpera bufa Il burbero di buon cuore (1786), composta a partir de la comèdia de Goldoni i readaptada pel llibretista Lorenzo da Ponte, fou la seva carta de presentació a l’esmentat indret i li aportà una molt bona recepció. L’èxit d’aquesta òpera fou seguit immediatament pel també cèlebre èxit de l’òpera Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà, representada el 17 de novembre de 1786 a Viena. Aquesta òpera bufa impulsà definitivament la seva tasca com a operista. El seu prestigi fins i tot li atorgà nivell per a competir amb el mateix Mozart, que, a Don Giovanni, parafrasejà un fragment d'Una cosa rara. El 1787 aconseguí un nou èxit amb l’òpera bufa L’arbore de Diana. El 1788 viatjà a Rússia, on s’instal·là a Sant Petersburg. La tsarina Caterina II el sol·licità com a compositor d’òperes i com a mestre de cant. Treballà en diverses òperes amb la mateixa tsarina com a llibretista. El 1789 compongué la primera de les seves òperes russes: Gore bogatyr’ Kosometovitič (‘El desafortunat heroi Kosometovítitx’, 1789) i Pesnoljubic (‘Cançons estimades’, 1790). El 1795, invitat per L. da Ponte, anà a Anglaterra, on estrenà, al teatre Haymarket de Londres La scuola dei maritati, L’isola del piacere i l’intermezzo Le nozze de contadini spagnuoli.
El 1796 retornà a Rússia, i dos anys després fou nomenat conseller privat del tsar Pau I, fill de Caterina II, que el feu conseller privat i inspector (1800-04) de les companyies d’òpera italiana de la cort imperial russa. L’òbit de la tsarina (1796) i del seu fill (1801) el sumiren en la penúria econòmica, i s’hagué de valer únicament de les seves classes de cant, fins que morí a Sant Petersburg el 1806. Fou enterrat a l’illa de Wassiliewskij Ostrow.
Compositor tant d’opere serie com bufes, per bé que aquestes estan més representades en el seu catàleg que les primeres i li atorgaren un notable i ressonant èxit, és considerat un dels millors compositors de l’escola napolitana i l’introductor del vals en la música culta. Les seves òperes restaren en els repertoris europeus fins el 1830, traduïdes a diferents idiomes. Del 1779 al 1800 estrenà, a més, deu ballets i les cantates La deità benefica (1790), Strofe (1791-96) i Il sogno (1800); escriví també un rondó per a cant i orquestra, cànons i cançons, tres duets per a dues guitarres i una alemanya amb variacions per a piano. L’única obra religiosa que s’ha conservat és la Gran Salve, dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats que envià des de Rússia a València. A Itàlia fou conegut com Martini lo Spagnuolo (per distingir-lo de G.B. Martini). El 1995 Jordi Savall recuperà Il burbero di buon cuore després de 200 anys de l’última representació.
Obra
Òpera
Ifigenia in Aulide (1779); Ipermestra (1780); Astartea (1781); Partenope (1782); L’amor geloso (1782); In amor ci vuol destrezza (L’accorta cameriera) (1782); Vologeso (1783); Le burle per amore (1784); L’Isola d’amore (1784); La vedova spiritosa (1785); Il burbero di buon core (1786); Una cosa rara, ossia bellezza ed onestà (1786); L’arbore di Diana (1787); Gli sposi in contrasto (1788); Gore bogatyr’ Kosometovitič (‘El desafortunat heroi Kosometovítitx’, 1789); Pesnoljubic (‘Cançons estimades’, 1790); Il castello d’Atlante (1791); La scuola dei maritati (1795); L’isola del piacere (1795); Le nozze de’contadini spagnuoli, intermezzo (1795); La festa del villagio (1798); La capricciosa corretta (1799)
Ballet
La bella Arsene (1779 o 1780); I ratti Sabini (1779 o 1780); La regina di Golconda (1781); Cristiano II, rè di Danimarca (1782); Aci e Galatea (1784); Didon abandonée (1792); L’oracle (1793); Amour et Psyché (1793); Tancrède (1799); Le retour de Poliorcète (1799 o 1800)
Altres
La madrileña, o El tutor burlado, sars. (1776?); 1 Gran Salve; diverses cantates (entre les quals: La deità benefica, 1790; Strofe, 1791-96; Il sogno, 1800); 1 rondó per a cant i orq.; nombroses peces de cant per a altres òperes i pasticcii
Bibliografia
- Diversos autors: Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Barroc i Classicisme, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1999
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal música, vol. 4, Akal, Madrid 1998
- Martín, A.: Historia de la música española. Siglo XVIII, Alianza Música, vol. 4, Alianza Editorial, Madrid 1985
- Martín i Soler, V.: Obertura de l’òpera “Una cosa rara”, pròleg de Roger Alier, revisió i edició de Josep Dolcet, Tritó ed., Barcelona 1998
- De Matteis, Giuseppe; Marata, Gianni: Vicente Martín y Soler, Institució Alfons el Magnànim, València 2001