Format a Girona i Tarragona, ensenyà retòrica a la Universitat de Gandia. El decret d’expulsió dels jesuïtes del 1767 l’obligà a traslladar-se a Itàlia, on el 1796 esdevingué bibliotecari del duc de Parma, i del 1807 al 1814, del regne de Nàpols. Fou el primer a parlar de la influència àrab en la poesia i la música catalana i provençal de l’Edat Mitjana, teoria exposada en el tractat de literatura Dell’origine, progressi e stato attuale d’ogni letteratura, en set volums. Cal esmentar la correspondència que mantingué amb el seu germà Carles, interessant per les referències musicals.