Estudià primer en una acadèmia de música i després al conservatori de la ciutat; en aquest darrer centre fou deixeble de Beltrán Pagola en les disciplines de piano i composició. El 1931 es traslladà a Madrid i estudià amb Conrado del Campo al conservatori d’aquesta ciutat. El 1932, gràcies a unes beques, amplià els seus estudis a França i a Alemanya. Durant aquest període tingué com a mestres compositors de la talla de P. Dukas, P. Le Flem i A. Wolff. El 1937 guanyà el Premio Nacional de Música pel Quartet de corda (1936-37). Catedràtic d’harmonia i composició al Conservatori de Música de Sant Sebastià a partir del 1948, el 1961 ocupà el càrrec de director del centre. La seva obra és plena de referències al folklore del seu país natal, fet que el converteix en un dels màxims exponents del nacionalisme musical basc. En són una mostra, per exemple, l’òpera Zigor (1957-63), el Concert basc (1947), per a piano i orquestra, i el poema simfònic Aránzazu (1955). A partir dels anys vuitanta s’ha interessat per altres llenguatges compositius, com ara el microtonalisme, usat, per exemple, al Concert per a violoncel i orquestra.