Rebé les primeres nocions de música del violinista i director d’orquestra Julián Gil i formà part del cor de la capella de les Madres Agustinas de Múrcia. Nen prodigi, aprengué tot sol a tocar el cornetí, el figle i l’oboè i a set anys ja formava part de la Banda Municipal de Múrcia. També destacà com a nen cantor i intervingué en una representació infantil de l’òpera Norma, de V. Bellini, que tingué lloc a Múrcia el 1846. El 1850 anà a estudiar al Conservatori de Madrid, on tingué com a mestres H. Eslava i P. Albéniz, entre d’altres. Inicià la seva carrera com a primer violí a l’orquestra del Teatro Real i a divuit anys era el director de l’orquestra del Teatro Variedades. Tres madres para una hija (1854) fou la seva primera sarsuela, que inicià una llarga sèrie d’obres d’aquest gènere. El 1856 guanyà el primer premi de composició del conservatori. El 1864 es traslladà a Cuba per a dirigir una companyia de sarsueles, i hi organitzà nombrosos concerts. Els aldarulls polítics que tingueren lloc a l’illa el 1871, però, el feren tornar. Fou llavors que assolí els primers grans èxits en el camp de la sarsuela, amb El primer día feliz, estrenada el 1872, i amb La Marsellesa (1876), obres on mostrà el seu domini del gènere. El següent títol, Los sobrinos del capitán Grant (1877), inspirat en l’obra de Jules Verne, és encara una peça habitual al repertori. Després vingueren El salto del pasiego (1878), peça en què la poca qualitat del llibret repercutí en el resultat final, El corpus de sangre (1879) i Las mil y una noches (1882). A partir del 1885 realitzà diversos viatges a països de l’Amèrica del Sud, com ara l’Argentina i l’Uruguai, per dirigir algunes de les seves sarsueles. El 1887 escriví Château Margaux, que també gaudí d’una gran popularitat. Els anys noranta, amb problemes de visió ja força accentuats, compongué algunes de les seves millors obres, com El dúo de La Africana (1893), El cabo primero (1895), La viejecita (1897) i, sobretot,Gigantes y cabezudos (1898), d’ambientació aragonesa amb una visió peculiar del desastre de Cuba del 1898. Finalment perdé totalment la visió a causa de les cataractes, i hagué de dictar la música al seu fill. Entre les seves últimes obres destaquen La manta zamorana (1902) i La cacharrera (1906). El 1902 ingressà en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.