De formació musical sòlida, la importància de García Lorca en aquest àmbit és triple. En primer lloc, compongué cançons a partir de clàssics de la literatura castellana (M. de Cervantes, J. del Encina, A. Machado, etc.). En segon lloc, feu de compilador (Cancioneros) i divulgador del folklore musical andalús i gitano, que sovint inspirà la seva producció literària (Poema del cante jondo o Romancero gitano). I en darrer terme, perquè, a conseqüència de les circumstàncies que envoltaren la seva mort, molts músics compongueren peces en record seu, com la Sonata per a violí, de Francis Poulenc (1942-43), i l'Epitaffio per Federico Garcia Lorca (1952), instrumental i per a cor, de Luigi Nono. Algunes de les seves obres de teatre foren adaptades al camp operístic, com El amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, de la qual es feren dues versions, una de Vittorio Rieti (1949) i una altra de Wolfgang Fortner (1960); La casa de Bernarda Alba (Darius Milhaud 1947), o Yerma (Héitor Villa-Lobos 1956), i també foren inspiració de ballets (Don Perlimplín, de Frederic Mompou, 1956).