Destacat compositor de sarsueles, des de molt jove mostrà uns dots inusuals per a la música. Gràcies a una beca, pogué viatjar a París per estudiar amb D. Alard, F. Savart i A. Thomas. Quan tornà de França, inicià a Madrid una intensa activitat com a director al capdavant de l’orquestra del Teatre Apolo, de l’orquestra de la Sociedad de Conciertos, de la del Teatro de la Zarzuela i el Teatro Real. Aquesta experiència feu que, quan començà a compondre sarsueles, ja tingués un profund coneixement de l’orquestra. Obtingué un dels seus primers èxits amb una paròdia wagneriana, Tannhauser el estanquero (Madrid, 1890). Aquell mateix any estrenà a Barcelona la que és considerada una de les seves millors obres, Trafalgar. Des d’aleshores inicià una època d’èxits, al llarg de la qual compongué alguns dels títols més cèlebres de la història de la sarsuela. El baile de Luis Alonso (1896) fou seguida l’any següent per una segona part -millor fins i tot que la primera-, La boda de Luis Alonso, ambdues basades en llibrets de Javier de Burgos. Després vingueren La tempranica (1900), Los pícaros celos i Cinematógrafo nacional, obres que encara es continuen representant. Aquestes obres foren compostes en un moment en què precisament l’aparició de nous entreteniments populars, com ara el cinematògraf, començava a fer minvar l’interès per la sarsuela. Cal esmentar també algunes de les obres escrites en col·laboració amb el català Amadeu Vives: El húsar de la guardia (1904), El arte de ser bonita (1905) i La gatita blanca (1906). En el darrer període de la seva vida Jiménez compongué obres properes a la revista, moltes de les quals mostren una davallada important de qualitat respecte a les creacions anteriors.