Rebé la primera formació musical del seu pare i el 1899 ingressà al Conservatori de Música de Madrid, on fou deixeble de T. Bretón i E. Serrano. Paral·lelament als seus estudis musicals estudià història a la Universitat Central de Madrid. El 1908 escriví les seves primeres obres, entre les quals destaquen les sarsueles La venganza de Nelet i La gloria del inventor, aquesta darrera estrenada el 1909. Entre el 1911 i el 1913 fou director del Museu Arqueològic de Toledo i el 1915 ocupà el càrrec de bibliotecari del Conservatori de Música a Madrid, fins el 1956. Al llarg de tots aquests anys exercí, a més, la docència en aquest darrer centre, on impartí les assignatures de composició, harmonia, piano i història de la música, i tingué com a deixebles, entre d’altres, C. Bernaola i A. Arteaga. També col·laborà com a crític musical en la revista "Harmonia", que dirigí entre el 1916 i el 1959. Com a compositor, el seu llenguatge se situa entre el nacionalisme i el neoromanticisme. Dins del seu ampli catàleg destaquen l’obra simfònica Suite en La (1915), mostra de la vinculació amb el Romanticisme i el nacionalisme hispànic, els Seis poemas líricos de Juana de Ibarbourou (1940), per a veu i piano, el Cuarteto plateresco (1940-41) i el Concierto lírico (1942), per a piano i orquestra.