Vida
Fou probablement el compositor més representatiu del Barroc austríac. Si bé les òperes no són el més important de la seva obra (la majoria s’han perdut), la seva música religiosa i la instrumental foren la culminació d’una tradició centreeuropea pròpia, anterior a la influència de la música italiana del set-cents. Les obres religioses són la màxima expressió de l’estil barroc colossal i ostentós, mentre que les compostes per a instruments palesen en alguns casos la mateixa sumptuositat i en d’altres, com en la música per a violí, un virtuosisme posat al servei d’una inventiva i una densitat musical poques vegades superades.
Malgrat que s’ha suggerit que Biber fou alumne de Johann Heinrich Schmelzer, no se sap del cert amb qui estudià ni on rebé la seva formació fins que a la meitat de la dècada del 1660, i després d’haver estat un temps treballant per al príncep d’Eggenberg, entrà al servei del bisbe príncep d’Olomuc (Moràvia). Aquest era un apassionat de la música, i mantenia al seu castell de Kromeríz una capella i una orquestra importants, alhora que tenia una estreta relació amb Schmelzer, el qual, des de Viena, l’assessorava sovint. La majoria de les obres descriptives de Biber i de les obres per a una o més trompetes foren compostes per a aquesta orquestra, que dirigia el trompetista i compositor Pavel Josef Vejvanovsky. El 1670 deixà el seu lloc de treball sense permís i ingressà a la capella de l’arquebisbe de Salzburg, d’on ja no es mogué fins a la seva mort. El 1672 es casà en aquesta mateixa ciutat, i més tard assolí el càrrec de vicemestre de la capella (1679) i el de mestre principal i gentilhome de cambra de l’arquebisbe (1684). Durant força temps maldà per obtenir un títol nobiliari, que finalment li fou concedit per l’emperador Leopold I l’any 1690. A Salzburg, pogué establir contactes amb el seu competidor Georg Muffat, un altre compositor polifacètic amb una producció important en el camp instrumental, i també amb Jakob Stainer, el lutier més important de l’Europa central. Fou igualment en aquesta ciutat on compongué la seva música religiosa i tota la música instrumental que pogué veure publicada: sonates per a violí i baix continu i sonates per a conjunt instrumental. En morir, l’any 1704, el succeí com a mestre de capella el seu fill Karl Heinrich von Biber.
Tot i haver estat un dels principals virtuosos del violí de la seva època, no se sap que Biber fes gaires concerts. Tanmateix, les obres que compongué per a violí solista (normalment amb acompanyament de baix continu) depassen de molt el nivell d’exigència del seu temps, alhora que palesen una originalitat i una inventiva poc habituals en la música instrumental de llavors. Moltes de les seves innovacions i gosadies tenen com a finalitat l’ampliació dels recursos polifònics del violí, a partir d’un ús sistemàtic de dobles, triples i quàdruples cordes. La principal i més característica és l’ús habitual de la scordatura, que assoleix en obres com les Rosenkranz-Sonaten ('Sonates del Rosari') nivells excepcionals, motivats també per la tria de tonalitats i possiblement per raons retòriques o místiques relacionades amb la finalitat descriptiva de cadascuna d’aquestes setze obres (dedicades als quinze Misteris del Rosari, amb una passacaglia per a violí sol afegida al final). La seva música per a conjunts de cambra inclou obres per a grups d’instruments de corda -en aquest cas sense les sofisticacions tècniques de les obres per a violí solista esmentades-, per a grups de vent -trompetes, cornetes o trombons- o per a combinacions sovint inusitades de totes dues famílies. Les més divulgades han estat les obres descriptives, un gènere de música que Biber treballà molt arran de la predilecció que li tenia el príncep d’Olomuc: la Sonata representativa (amb descripcions de diferents animals), la Pauern Kirchfahrt ('La processó dels pagesos'), la serenata del Nachtwächter ('El sereno') o la Battalia, amb efectes sonors com ara superposicions de melodies i tonalitats o l’ús del Bartók pizzicatto. Pel que fa a la música escènica, sempre sobre textos en italià, només s’ha conservat la música d’una de les poques òperes que va compondre. També s’han perdut les partitures per a obres de teatre escolar, escrites per a la Universitat Benedictina de Salzburg. Finalment, la música religiosa de Biber, i concretament la litúrgica, representa la culminació del Barroc colossal a Àustria. Les seves misses i vespres demanen generalment un desplegament de forces mai igualat, especialment en el cas de la Missa Salisburgensis, composta l’any 1682 per a les celebracions dels onze segles de l’arquebisbat de Salzburg. Atribuïda fins fa poc i sense gaire fonament a Orazio Benevoli, aquesta obra s’estructura en vuit grups: dos cors de vuit veus cadascun, dos cors d’instruments de corda, dos de tota mena d’instruments de vent i dos cors de trompetes i timbales afegits. Cal dir que ja abans, en temps del seu predecessor Andreas Hofer, era costum a la catedral de Salzburg interpretar obres policorals distribuint els grups de cantaires i músics en les diferents galeries del temple. Un cas a part és el Requiem en fa m, per a cinc veus, corda i tres trombons, escrit en un estil deliberadament recollit i arcaic, tot defugint les modernitats de les obres de solemnitat.
Obra
Música dramàtica
3 òperes (Chi dura la vince, 1687; Alessandro in pietra, música perduda, 1689; Trattenimento musicale del’Ossequio di Salisburgo, música perduda, 1699); mínim de 15 drames escolars per a la Universitat Benedictina de Salzburg (entre els quals: Valerianus romanum imperator, 1684; Vertus pressa, non opressa seu Daniel idolorum eversor, 1686)
Música religiosa
Vespres a 32 parts, 8 v. solistes, 8 v. de ripieno, conjunt instr. (1674); Laetatus sum, 2 B., vl., 3 vla., b.c. (1676); Missa Alleluja, 8 v. solistes, 8 v. de ripieno, conjunt instr. (1698); Missa Sancti Henrici, 5 v. solistes, 5 v. de ripieno, conjunt instr. (1701); Requiem, 5 v. solistes, 5 v. de ripieno, conjunt instr.; Missa a 4 voci in contrapuncto ; Offertorium de venerabili sacramento, 4 v., 2 vl., 3 trb., b.c.
Música instrumental
Balletti lamentabili, vl., 2 vla., violó (1670); Battalia, vl., instr. c., b.c. (1673); Arien., vl., 2 vla., violó. (1673); Sonates del Rosari, 16 sonates per a vl. i b.c. (1676); Mensa sonora: seu musica instrumentalis, vl., 2 vla., b.c. (1680); Sonatae, vl., b.c. (1681); Fidicinium sacro profanum, 1/2 vl., 2 vla., b.c. (1683); Serenada: Harmonia romana, vl., 5 instr. c., b.c. (1699); Sonata St. Policarpi, 8 tr., timb.; Harmonia artificiosa-ariosa: diversi mode accordata, 7 partites per a 2 instr. i b.c. (1712); Sonata violino solo representativa, vl., b.c.; Sonata violino solo, vl., b.c.; Ballettae, vl., 2 vla., violó