Exemple 1 - J.S. Bach: Suite per a violoncel, núm. 5, BWV 1011, I Preludi
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
El fenomen seqüencial, que en determinats contextos pot designar-se amb expressions com ’progressió harmònica’ o ’marxa harmònica’, és un recurs harmònic de caràcter centrífug molt important (harmonia 2) i alhora un recurs formal de continuació, d’expansió, d’impuls. En una seqüència, el segment musical que es repeteix transposat és el ’model’. El nombre d’encadenaments harmònics, implícits o explícits, inclosos en el model és variable, tot i que normalment va des de 2 (ex. 2) fins a 4 (ex. 4). Les seqüències es classifiquen segons diferents criteris. Un criteri pot ser la relació intervàl·lica entre les fonamentals que pertanyen al model (en el cas de l’exemple 2, seqüència per 5es desc) o l’interval de transposició (en el cas de l’exemple 4, seqüència per 3es asc). Un altre criteri observa si la seqüència es manté en una tonalitat, i aleshores és tonal o no modulant (exemple 1), o si canvia de to a cada transposició, i aleshores és modulant (exemple 4). En el primer cas, la seqüència només fa servir, en general, notes o acords pertanyents a la tonalitat i, per tant, l’interval de transposició no és rigorós o simètric. En el segon, la seqüència aplica de manera rigorosa un mateix interval de transposició (rosalia). Ocasionalment una seqüència es pot dividir en dues parts, essent habitual que la segona es pugui considerar una condensació (reducció) de la primera (ex. 2).
Exemple 2 - J.S. Bach: Invenció núm.13, BWV 784
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
L’ús de la seqüència s’estén principalment des del Barroc fins al final del Romanticisme, però no és del tot absent en altres èpoques. Molt present en el Barroc, la seqüència s’utilitzà sobretot com un procediment de continuació, en el cas, per exemple, de la frase amb Fortspinnung (vegeu exemple 1 de frase) i també com un recurs modulant (exemple 2). En el Classicisme, la seqüència és una figura característica de les seccions de desenvolupament que es presenta sovint com un encadenament de dominants (ex. 3). Ja al final del Romanticisme, l’ús de progressions literals o simètriques, que provoca una harmonia en constant esdevenir (exemple 4), apareix també com un recurs expositiu (Bass, R.: De Gretchen a Tristán:el papel cambiante de las progresiones armónicas en el siglo XIX, "Quodlibet", núm. 15, 1999).
Exemple 3 - W.A. Mozart: Concert per a piano i orquestra, K 467, I Allegro (part de piano omesa). Exemple 4 - R. Wagner: Tristany i Isolda, acte II, escena II, Liebestod ('Cant de mort').
© Fototeca.cat/ Jesús Alises