Hi ha poca informació d’abans del 1639 -any en què està documentat com a mestre de guitarra a Bolonya- de qui fou un dels guitarristes més importants del segle XVII. Després d’haver estat durant un temps músic del duc de Màntua i de l’arxiduc d’Àustria, el seu renom i les seves primeres obres impreses per a guitarra sola, els Scherzi armonici (1639) i els Varii caprici per la ghitarra spanuola (1643), feren que, a mitjan segle, fos cridat a París pel cardenal Giulio Raimondo Mazzarino. Com molts altres músics italians que s’establiren a la cort francesa durant aquella època, pogué menar una carrera brillant, esdevingué mestre de guitarra de Lluís XIV i feu estades profitoses a la cort de Carles II d’Anglaterra, el 1660 i el 1675. Fora de la Península Ibèrica, Corbetta fou un dels principals conreadors de l’anomenada guitarra espanyola, un instrument que durant l’època barroca tenia només cinc cordes, algunes d’elles dobles. Hereu de l’anterior música per a llaüt francesa i italiana i de la composta per a viola de mà pels violistes espanyols, inclogué en les seves peces passatges puntejats alternats amb els acords rasgueados típics del seu instrument. Les seves obres més importants i transcendents són el primer i el segon llibre de La guitarre royalle, publicats a París el 1671 i el 1674. Contenen peces de dansa agrupades en suites, d’un estil ja eminentment francès, a part algunes cançons per a veu, guitarra i baix continu i algunes obres per a dues guitarres.