Es formà a l’Escolania de Montserrat (1958-61) i continuà els estudis de piano i harmonia a Vic amb A. Puigdellívol. S’introduí en el món de la composició guiat pel seu pare, i posteriorment estudià amb G. Brncic, J.M. Mestres-Quadreny, J. Guinjoan, A. Cohoronian i L. Nono. El 1967 ingressà en els Setze Jutges. El seu primer disc, Subirachs canta Subirachs, obtingué el Premi Revelació en el III Gran Premi del Disc Català (1967). Del 1967 al 1981 desenvolupà la seva faceta de cantautor, amb nombrosos recitals i concerts de música popular.
Les seves primeres incursions en el món de la música contemporània daten del 1978. Des de llavors, l’aproximació entre el llenguatge de la música tradicional i el de la música clàssica ha regit el seu estil compositiu. El 1982 es traslladà a Barcelona, on desenvolupà una destacada tasca docent a l’Escola de Música Zeleste. A partir d’aquesta etapa barcelonina la seva obra cercà amalgamar les tradicions populars mediterrànies i l’herència de la tradició musical europea del segle XX. Així nasqueren El comte Arnau (1983), La filla del carmesí (1987) i Els cants d’Abelone (1984-86). A continuació realitzà les grans produccions Passeig d’Aniversari (1987), Nàufrags (1988), Cants de la partença, l’absència i el retorn (1989), Nabí (1990), Preludi i Cant de benvinguda (1992) i l’oratori Sum vermis et non homo (1994-95). La música de Subirachs participa de l’esperit pedrellià, la puresa cançonística de Lluís Romeu i el melodisme narratiu de l’escola montserratina de la segona meitat del segle XX, fins a arribar a assolir un original segell d’universalitat dins el panorama de la música catalana contemporània.