Estudià al Conservatori de París amb A. Gédalge, J. Massenet i G. Fauré. L’any 1936 substituí P. Dukas a l’Acadèmia de Belles Arts. Manifestà públicament el seu antisemitisme i la seva xenofòbia davant d’obres com les de K. Weil. El lirisme de la música romàntica tardana de R. Strauss, el caràcter pintoresc propi del poema simfònic, així com l’exotisme que recorria la seva època, marcaren profundament la prolífica obra de Schmitt. Tot i ser contemporani de les grans transformacions tecnicocompositives del començament del segle XX, compongué una música que restà impermeable a qualsevol tipus d’evolució, ancorada en un llenguatge acadèmic, pompós i obsolet, obertament reaccionari. La seva producció inclou música per a ballets (Le petit elfe ferme-l’oeil, op. 73, 1912-23), simfònica (Scènes de la vie moyenne, op. 124, 1950-52), de cambra i per a piano (Clavecin obtempérant, op. 107, 1945).