Descendent d’una família d’artistes, el 1819 estudià composició i orquestració amb A. Rejcha al Conservatori de Música de París. De les seves primeres obres, totes per a piano, cal destacar l'Air russe varié opus 17 (1836), que R. Schumann elogià a la "Neue Zeitschrift für Musik". El gènere que cultivà amb més èxit fou la música de cambra. D’aquest repertori destaquen els quintets i trios per a piano i un sextet per a piano i instruments de vent, de l’any 1852, que fou la primera obra escrita amb aquesta combinació instrumental. El Nonet per a vent i corda opus 38 (1849) fou la peça que li donà més celebritat. Els anys 1861 i 1869 rebé el Premi Chartier, concedit per l’Institut de França com a reconeixement a la seva contribució a la música de cambra. A més compongué obres orquestrals, entre les quals destaquen tres simfonies. Fou professora del Conservatori de Música de París des del 1842 fins a la seva jubilació, el 1873. El 1859 morí la seva filla Victorine, i a partir de llavors abandonà pràcticament la composició musical. Els últims anys de la seva vida dedicà molts esforços a l’estudi de la música per a tecla dels segles XVII i XVIII, i juntament amb el seu marit, A. Farrenc, dugué a terme l’edició de l’antologia Le trésor des pianistes.