Si bé als segles XVII i XVIII s’havia utilitzat algunes vegades per a denominar la peça introductòria d’una suite, el seu ús més habitual és per a obres amb les característiques d’una sonata (molt especialment per a piano), però de dimensions més reduïdes, tècnica menys exigent i, sovint, composta amb finalitats pedagògiques. Naturalment la frontera entre una sonatina i una sonata no és sempre clara; el fet de donar un nom o l’altre a una peça depèn del criteri del compositor o de l’editor. Les tres sonates per a piano de L. van Beethoven publicades l’any 1783 han aparegut en edicions modernes amb el títol de Sonatines. En temps recents el títol sonatina ha anat caient progressivament en desús, tot i els casos, per exemple, de les de M. Ravel o B. Bartók, o bé el de la Sonatine per a flauta i piano de P. Boulez, una obra que per la seva extrema dificultat no presenta en absolut els trets que s’associen amb una composició d’aquest nom.
f
Música