Vida
Estudià contrapunt i teclat amb el seu oncle, i viola i fagot amb el seu pare, Jacobo Guglielmi. Sota el patronatge de la duquessa de Massa, estudià al Conservatori Loreto de Nàpols. Allà fou deixeble de F. Durante i l’any 1750 hi esdevingué primo maestrino. Abandonà el conservatori pels volts del 1754. La primera òpera seva de la qual es té referència és una comèdia en dialecte interpretada el 1757 al Teatro Fiorentini. Suposadament encara vivia a Nàpols quan el 1763 rebé el seu primer encàrrec per a compondre una opera seria, per al Teatro Argentina de Roma. A partir de llavors, cada any escriví diverses opéras-comiques, tant per a teatres de Roma com de Nàpols. Durant els quatre anys següents visqué al nord d’Itàlia, principalment a Venècia. A la tardor del 1767 fou contractat pel King’s Theatre de Londres com a compositor i director musical. El 1772 tornà a Itàlia, i visqué a Venècia, Roma, Torí i Milà. Quatre anys després s’establí a Nàpols, i fins el 1793 escriví de dues a cinc òperes cada any, tant serie com buffe. El 1793 succeí a A. Borroni com a mestre de capella a la basílica de Sant Pere, a Roma. Moltes obres religioses daten d’aquesta època tardana. Una gran quantitat de la seva música sacra s’ha quedat sense estudiar, però sembla que era d’un nivell molt alt; segons l’opinió generalitzada, Guglielmi fou un compositor d’església més que notable, amb un llenguatge musical actualitzat, una facilitat admirable per al contrapunt i un sentit magistral per a les estructures complexes a gran escala, gràcies a la seva experiència operística. Amb tot, continuà escrivint obres per al teatre fins un any abans de la seva mort. Fou membre de l’Acadèmia de Santa Cecília a Roma i de l’Institut National de Sciences et des Arts.
És difícil de fer un balanç just de l’obra de Guglielmi a causa de la manca de recerca moderna i de les nombroses contradiccions que apareixen en els documents de l’època, ja que tenia patrons i amics molt poderosos i influents, però alhora inspirà enveja i enemistat. És un compositor que cal situar a l’altura de D. Cimarosa i G. Paisiello. Escriví més d’una dotzena d'opéras-comiques que foren èxits internacionals, algunes de les quals romangueren en el repertori durant trenta anys: Il ratto della sposa, L’impresa d’opera, La villanella ingentilita, La serva innamorata. El seu oratori Debora e Sisara fou considerat una de les obres supremes de la segona meitat del segle XVIII. Testimoni de la seva popularitat és l’existència de manuscrits múltiples distribuïts en arxius per tot Europa.
Encara que fou conegut per les seves obres còmiques, les seves opere serie són tan admirables com les d’altres compositors d’aquell temps. Escriví obres que s’adaptaren bé als constants canvis d’estètica durant un període de gairebé dues generacions, dotades d’una gran capacitat innovadora, com ara l’ús més notable de conjunts, sobretot duos i trios, que pels volts del 1765 esdevingueren la norma en els primers i segons actes de les opere serie. Un tret destacable en aquestes obres és l’ària, que es caracteritzava per un fraseig molt llarg, melodies sense gaires salts i notes llargues; com a contrast, el baix feia ús de ritmes i valors més vius: l’anomenat estil allegro cantabile. La forma da capo per a l’ària era la norma, però cada cop es presentava més alterada i abreujada. Pels volts de l’any 1770, Guglielmi abandonà la forma da capo en les obres còmiques. Al seu lloc utilitzà un tipus d’ària en què les dues estrofes del text es cantaven i, llavors, es repetien fent servir música diferent i variada. L’esquema tonal fou bàsicament I-V-V-I. També adoptà una tendència a fer coincidir el punt culminant amb el conjunt final, la qual cosa significà un trencament amb la tradició establerta. Quan s’estrenà La morte di Cleopatra (1796), la dramatúrgia de les primeres opere serie s’havia alterat. Hi dominaven formes més internacionals amb la incorporació d’elements de l’òpera francesa: predomini d’obres en dos actes, sobretot a partir del 1780; ús destacat del cor; més números de conjunt de més complexitat formal; textos més curts; una acció simplificada, i un moviment més fluid i lliure entre recitatius i les altres peces on s’accentuaven els moviments ràpids dels sentiments i la passió. Cap al final del segle XVIII abundaven formes sense repeticions internes i formes no simètriques, al costat de les formes més simples com AA o ABA’B'.
Guglielmi fou autor d’obres instrumentals de cambra. Les seves sonates per a tecla pertanyen a l’escola napolitana juntament amb les de compositors com G.M. Rutini, Cimarosa i Paisiello. Normalment són obres en dos temps: un allegro seguit d’un minuet o rondó, i de vegades contenen indicacions dinàmiques per al nou pianoforte i material melòdic que fa pensar en l'opera buffa. Els quartets de piano poden semblar sonates per a piano amb acompanyament de cordes.
Obra
Òpera
91 òperes, entre les quals: Il filosofo burlato (1758), La francese brillante (1763), Tito Malio (1763), L’Olimpiade (1763), Siroe re di Persia (1764), Il ratto della sposa (1765), Adriano in Siria (1765), Demofoonte (1766), Ifigenia in Aulide (1768), Alceste (1768), L’impresa d’ope-ra (1769), Ezio (1770), Il carnevale di Venezia (1772), Mirandolina (1773), Merope (1775), La Semiramide riconosciuta (1776), Artaserse (1777), La villanella ingentilita (1779), Narcisso (1779), La dama avventuriera (1780), I finti amori (1784), Le sventure fortunate (1785), La finta zingara (1785), Le astuzie villane (1786), L’inganno amoroso (1786), Rinaldo (1789), La serva innamorata (1790), La morte di Cleopatra (1796), L’amore in villa (1797), Siface e Sofonisba (1802)
Música vocal
20 oratoris, cantates i obres ocasionals, entre les quals: Telemaco, Componimento drammatico (1775), Diana amante, serenata (1781), Pallade, cantata (1786), Debora e Sisara (1789), Lo passione de Gesù Cristo, oratori (1790), Gionata Maccabeo, oratori (1790); 6 misses; 1 rèquiem; 9 credos; 2 ofertoris; 2 magníficats; 1 tedèum; nombrosos salms i motets
Música instrumental
6 quartets per a clvd., 2 vl., vlc, op. 1 (publ. 1768?); A conversation Quartetto, ob./fl., vl., vla., vlc.; 6 divertimenti per a clvd., vl., op. 2 (publ. 1770?); 6 sonates per a clvd./pno., op. 3 (publ. 1772?); 5 sonates per a pno.; nombroses obres de cambra