Estudià clavicèmbal i composició amb G.Ch. Wagenseil. El 1769 succeí al seu mestre com a hofklaviermeister, càrrec des del qual impartí classes de música als infants de la família imperial. El 1772 fou nomenat organista segon a la cort i mestre de capella a la catedral de Sant Esteve. Gaudí d’una gran fama i fou conegut com el fundador de l’escola vienesa de violí. El 1766 el "Wiener Diarium" el posà al mateix nivell de Ch.W. Gluck i J. Haydn, sobretot pel que fa al llenguatge instrumental, molt proper a l’Escola de Mannheim. Deixà un gran nombre d’obres sacres típiques de l’època, en què combinà l’estil barroc austríac ja decadent amb elements més recents de l’escola napolitana. La importància de L. Hofmann rau en la seva capacitat d’anar més enllà de l’estil italianitzant propi d’aquell temps i adoptar o assimilar les aportacions dels compositors vienesos coetanis i de l’Escola de Mannheim. El 1773 guanyà una medalla d’or per una missa, guardó que representava el seu reconeixement com el músic més important de Viena.